– Cròniques Noruegues IV –

‘Àngel de la Guarda, dolça companyia…’, el meu inconscient demanava una ajuda extra. De fet, podria haver estat pitjor. Al menys no plovia. Ni nevava! I tenia pèsols amb wasabi a la motxilla. Sobreviuria. El meu pla B estava més enllà del turonet que veia des del port. Hi havia unes casetes il·luminades on demanaria de trucar a la família que m’havia d’acollir com a voluntaria. El meu pla B començava a agafar forma. Ja me’n hi anava quan vaig veure un cotxe que s’acostava veloçment cap a mi. Va parar. Una dona va sortir del cotxe cridant ‘Mireia! ho sento que vaig tard!’. Allà estava l’F, somrient i enèrgica. Es va acostar i em va fer una abraçada molt forta que em va reconfortar. Una abraçada de benvinguda que va deixar el pla B enrere. ‘Quina mala rebuda, em sap greu! Et devies pensar que t’havíem oblidat!’. Vaig riure. Deixaria la història de l’Ésser Miserable per un altre moment, no em semblava adequat començar la trobada amb aquest tema. Ja en marxa i a la carretera, vem parlar del viatge, de Bodø i les meves primeres impresions. Semblava que l’F i jo ens coneguèssim! Em sentia en confiança. I això és un dels aspectes principals d’aquesta manera de viatjar com a voluntària. Confiar és bàsic, sense oblidar les precaucions elementals per a una estada segura i sense anar amb el lliri a la mà, és clar.

Abans d’anar a casa, vem passar pel petit supermercat de l’illa. Anava seguint l’F pels petits passadissos plens de productes bàsics generals i productes bàsics per la zona: molta carn i peix assecats, guants, bufandes, gorros, llenya, pales, botes, cordes, estris per la sauna… Aquests productes diuen molt del que els veïns necessiten. Si algun dia vénen pales al Condis del Paral·lel m’ho feu saber.

Potser m’agrada tant explorar els supermercats perquè vaig passar moltes hores a la casa i la botiga de queviures dels meus avis. Tot un món al mateix edifici. Sortia de classe i anava cap allà i ma mare em feia un entrepà d’embotit acabat de tallar que acompanyava amb un Cacaolat. Després de berenar passava les hores amunt i avall pel passadís per probar si les bambes corrien prou, mirant el Filiprim, regant les plantes, fent vaixells de suro i tubs de cigar, jugant a botiguetes on preparava encàrrecs per clients imaginaris, buscant tresors per la casa: barrets, papers groguencs amb escriptura cargolada, o robes que no s’havien desplegat en dotzenes d’anys…

I hi havia dies, però, que només seia a la botiga, i observava les clientes. Ma mare i la iaia escoltaven pacients aquelles dones que pagaven per la cansalada, les mongetes i uns minuts d’atenció.

A vegades, ma mare em deia des del taulell fronterer: ‘què fas? que t’avorreixes?’. Jo li deia que no. Observar era divertit. Mirar i escoltar era divertit. Especialment perquè les dones no em veien. Jo estava allà, però no hi era. Alguna sí que deia ‘Ah, aquesta és la teva petita…’ però no perdien gaire el temps amb mi, anaven de cara al llom i la conversa. Seia al racó, al costat de l’exhibidor de pasta o davant els Bollycaos. No m’avorria, mirava.

Ma mare tornava a dir ‘que t’avorreixes?!’ amb un to que no semblava aprobar la meva activitat. Potser sospitava que 25 anys després, escriuria des de Suècia unes cròniques noruegues en les que reflexionaria sobre la meva atracció per les botigues de queviures. Potser em va imaginar fent un parèntesi al meu relat per explicar alguna història indiscreta que havia escoltat furtivament, entre Bollycaos y tambors de Dixan. Potser ho sospitava i volia guardar el secret professional. Potser.

Així passava les hores: entre converses de grans, queviures, embotits, sacs de llegums on enfonsar la mà i les dones de la familia darrera el taulell, amb el davantal ben planxat, caminant sobre un terra de fusta que ressonava a cada pas. A mi no em va tocar estar darrera el taulell. A la meva edat, me n’anava a seure al pedrís de l’entrada o a fer un viatge espacial amb alguna caixa de cartró.

Aquest cop no viatjava amb cap nau espacial. L’F i jo anavem cap a casa per carreteres poc il·luminades i gens transitades. Veia les ombres de les muntanyes que vorejaven la carretera i poca cosa més. M’hauria d’esperar al dia següent per veure quina cara feia l’illa d’Engeløya. L’F i jo vem parlar animadament. En pocs minuts hi havia molts temes oberts i molt per conversar. Això prometia! Quan vem arribar a casa, l’E, la gossa, va venir a rebre’ns amb molt d’entusiasme. No em podia creure que ja era allà, després de tantes hores i una monja pel camí.

Vaig quedar meravellada de la casa. Una casa de fusta antiga, renovada però mantenint el màxim de l’original, terres i sostres… aquella casa respirava calidesa, natura, proximitat, història. Les plantes creixien a cada racó, on també hi havia llibres apilats ordenadament, creixent al ritme dels nous brots. En pocs minuts em vaig sentir a casa, segura, tranquil·la. La T, la gata, em mirava de reüll, esperant el moment adient per acostar-se. La gossa ens seguia pel recorregut bàsic de la casa. Des de la finestra es veia l’antic graner, també renovat. A la planta baixa hi viuen les gallines. La planta de dalt és un ampli estudi on l’F dur a terme els seus projectes artistics i les classes d’art per als nens de la comunitat.

 

L’E acompanyant-me a la cuina. La T és al meu llit, meditant.

Animals_casa

Doncs sí, passaria uns dies amb una família molt especial. Els caps de família són artistes i directors de cinema, entre moltes altres coses que aniria descobrint al llarg dels dies.

L’F em va preparar un sopar senzill i saborós i vem parlar de com ens organitzaríem les properes dues setmanes. A les acaballes de l’hivern, l’hort encara estava mort. Normalment tenen més voluntaris a la primavera i a l’estiu, quan l’hort orgànic i l’hivernacle necessiten més atenció. En aquell moment, els arbres i els arbustos amb baies van carregats amb fruita que es conservarà i aguantarà bona part de l’hivern. Les premises bàsiques de la casa són ecologia, creativitat i autosuficiència. Aquests puntals estan en el centre dels seus pensaments i accions. I allà estava jo, per viure-ho de primerà mà.

Tenint en compte que no hi havia molt a fer a l’exterior, l’F em va proposar una llista de coses pendents que jo mateixa podria triar: netejar i ordenar armaris, finestres, planxar, encarregar-me de les gallines, fer unes feines de disseny i tenir cura de la casa durant 4 dies que serien fora de viatge. Cinc hores al dia per l’allotjament i el menjar. Molt bé, pacte aprobat.

S’havia fet tard i ja no m’aguantava. Estava esgotada. La cuina de llenya escalfava tota l’habitació, i amb les galtes vermelles d’haver estat asseguda a prop del foc, vaig marxar cap a la meva habitació. Estava empaperada de flors silvestres i ocells. Al racó, una tauleta antiga de fusta pintada de blau m’esperava per escriure. I hi havia fotografies i records de la filla, que estudia a l’estranger. Molts llibres sobre el capçal del llit m’acompanyarien en somnis. Bo i estirada, veia la finestra: cap llum, estava núvol. Tot era molt fosc. Aquella nit no hi havia possibilitats d’aurores. Mirava el sostre inclinat de l’habitació i imaginava com seria l’entorn de la casa. Encara no sabia l’espectacle que em trobaria quan sortís el sol. Vaig tancar el llum. Entre les mantes que pesaven sobre el meu cos menut, vaig xiuxiuejar… ‘Gràcies Àngel de la guarda. Fins demà.’

 

‘Ande yo caliente, ríase la gente’. El meu lloc preferit de la casa, a prop de la cuina de llenya.

Cuina