– Cròniques Noruegues II –

Fet. En breu marxava a treballar com a voluntaria a una illa del cercle polar Noruec. El destí semblava excepcional, i després de parlar per Skype amb la mare de la familia, la confirmació va ser total. L’F i jo vem parlar una bona estona i vem connectar. La decisió estava presa. Només em calia trobar les forces per organitzar el viatge, el mínim necessari per arribar.

Certament, el cos no em funcionava. Estava molt cansada, no donava per més. Els dies a la feina havien estat cansats, amb més pressió i desgast mental del normal. Feia unes setmanes que m’havien proposat de treballar a control de qualitat, sense deixar el departament on he estat sempre. Buscaven algú que pogués fer les substitucions d’estiu, de paternitat (són 2 homes al departament i un a punt de ser pare) i fer hores extres. Van pensar en mi per la meva eclèctica formació i els idiomes. És una oportunitat extraordinaria que no vaig dubtar a acceptar. Vaig fer uns dies de formació on vaig aprendre quines directrius i processos seguir quan hi ha un problemes relacionats amb qualitat. Cada cas i producte és diferent, i vaig aprenent molt del dia a dia a la feina. Això implicava, implica, una immersió lingüística d’un nivell tècnic que he de millorar. Un vocabulari tècnic en suec i anglès que no tinc ni en català! La feina de despatx és majoritariament en anglès, perquè tots els informes són a nivell internacional. Tanmateix, el primer contacte és amb clients i treballadors de tota la botiga, des de magatzem fins a recursos humans, per poder detectar anomalies amb els productes. Així que la llengua bàsica segueix sent el suec. La feina em sembla molt interessant i té molts aspectes que em motiven i estic molt contenta per l’oportunitat. Inevitablement, vaig posar-me molta pressió per poder entendre el curs de formació i fer la feina bé. Encara dubto que els meus nivells de suecs siguin suficients per al càrrec, però els meus companys creuen que sí. Que sóc molt espavilada, i que per això em volen. Doncs res, de mica en mica vaig treient presió i confiant en les meves capacitats. Que tenir-les les tinc. Saber o no saber ja és una altra cosa. Abans no sabia com es deia ‘vernís antiderrapant’ en anglès i suec. Ara sí!

Entre els dies de formació, els dies de destrucció amorosa i el cansament hivernal, em quedava poca energia per organitzar el viatge cap a l’illa. Pensant que l’estrés d’última hora em donaria una mica d’empenta, feia la maleta el vespre abans de marxar, amb l’obligació de l’últim moment. Francament, no havia processat que marxava de viatge. Normalment el trajecte cap al destí és el meu moment de reflexió. Aquest cop no era diferent. Dos vols i un barco em separaven d’Engeløya, l’Illa de l’Àngel.

Aquell vespre i a mig procés d’empaquetar, vaig rebre un missatge d’una amiga que em deia que es veien aurores al sud d’Estocolm. La S, la meva companya de pis, també va rebre la informació. Vem treure el cap pel balcó per corroborar la informació. Gens satisfetes, vem sortir de casa en cerca i captura de l’aurora. Vem començar a caminar per les zones menys il·luminades del veïnat. Amb el cap cap amunt i atentes de qualsevol moviment celeste. No veiem res, estava núvol i hi havia massa llum. Jo que no havia vist mai una aurora, no sabia exactament què i on mirar. Vem estar voltant i al final la cacera es va convertir en una passejada nocturna distesa que em va anar bé per trencar el cercle d’estrès que arrossegava i poder descansar unes hores abans del viatge.

Mentre dormia i somiava en les aurores que podria veure al nord de Noruega, les aurores es van veure a Estocolm. A vegades tanquem els ulls i no veiem la bellesa del nostre voltant. A vegades hi ha massa núvols per poder-la veure. A vegades la bellesa són els propis núvols.

L’endemà vaig marxar amb el temps just i amb ganes de seure a l’avió i deixar-me portar, encara que fos per poca estona, fins a la primera parada: Oslo. Vés per on, per fi trepitjava terra noruega! Un altre control, més escàners i una estona d’espera per al següent avió són la font de les meves impresions de l’aeroport d’Oslo: hi ha fusta a tot arreu, els homes no són tan guapos com esperava i tot fa olor a salsitxa de frankfurt. No és un estudi sociològic molt acurat! He de tornar a Oslo i fer una exploració més amplia.

El següent trajecte era d’Oslo cap a Bodø. La segona ciutat més gran de la regió del Nord-Norge, amb uns 50.000 habitants. Volava cap al nord del Cercle Polar Àrtic! Ara sí! Malgrat el cansament i estat zombi per la invasió de l’Ésser Miserable, somreia pensant en la meva nova aventura. Començava a adonar-me’n que allà estava jo, malgrat tot. M’enlairava i m’agafava la son, però no podia dormir. El que veia des de la finestreta era massa preciós per deixar-m’ho perdre. El paisatge va canviar radicalment. La neu era per tot arreu, i les múltiples illes, llacs i muntanyes rocoses dibuixaven uns relleus més extrems que a Suècia. Llacs gelats que reflexaven un gris metal·litzat, roques negres que s’escapaven de ser cobertes per la neu, poblets colorits entre badies muntanyoses… Suècia tenia un paisatge més lagom. Lagom és una paraula única en suec, i costa de definir-la en català. Vol dir equilibrat, sense extrems, amb la bona mesura. A vegades dic que lagom és com ‘seny’. Però un seny que s’extèn a tots els aspectes de la vida. Algú pot ser lagom, però també pot ser una situació, una cosa, un sentiment… Noruega, a vista d’ocell, no era lagom. Aquella terra irradiava força i energia. Just el que necessitava.

Amorrada a la finestreta, anava capturant aquelles imatges i aquella bellesa de la que tothom m’havia parlat. ‘Ah, si t’agrada Suècia, espera’t a veure Noruega! T’enamoraràs’. Començava a pensar en què hi havia la possibilitat de ser infidel a la meva estimada Suècia. Els meus companys de filera llegien revistes i menjaven xocolata. Crec que era de les poques no autòctones de l’avió, i de les poques que miraven per la finestra i tenien una orella posada en la conversa dels veïns. Semblava que s’activava la meva innata curiositat pel que m’envolta. Bona senyal. I també bona senyal que pogués entendre prou bé el noruec! L’hora i mitja de vol cap a Bodø, va ser fascinant. Va ser una bona idea volar quan encara hi havia llum. A més, vaig tenir la sort de volar sense núvols.

01

02

Quan començavem a descendre, l’aigua turquesa era per tot arreu, la tènue llum hivernal tenyia el cel de colors càlids, i la baixa i verda vegetació del voltant em van fer pensar que aterrava al Mediterrani. En una mitja volta estratègica de l’avió, vaig poder veure la pista d’aterratge, entre les aigües i petits illots escampats arreu. Ens dirigiem a terra ferma, i em va caure una llagrimeta.

Quin regal per la meva ànima! Tanta bellesa al meu voltant! A mig camí del meu destí, reia satisfeta de la meva decisió. Aterrar i estar als núvols… tot al mateix moment.

Tanta bellesa i poesia no em van servir de gaire quan vaig ser fora de l’aeroport de Bodø. Tenia 3 hores abans d’agafar el barco que em portaria a l’illa, així que anava amb prou temps per descobrir on era la ciutat, el port i el barco. Tan de bó hagués mirat una mica més com moure’m per allà! Ara m’havia d’espavilar i improvitzar. L’F, la dona de la casa, em va dir que es podia arribar al centre caminant. Que era una passejada. Així que vaig sortir de l’edifici en busca d’alguna pista que m’indiqués a on parava la ciutat. El cartell amb la paraula ‘Sentrum’, va ser suficient. Vaig riure i vaig començar la passejada entre les cases de colors i el terra moll de neu desfent-se, deixant l’hivern enrera.

Caminava per Noruega! en direcció al centre, allà on volaven les gavines. Tot era extranyament familiar. Semblava Suècia sense ser-ho. Voltava distesa per aquells carrers de voreres trencades pel gel, observant i respirant aire de mar, salat, fresc.

Em sentia com a casa i encara no havia arribat a la que seria casa meva durant 2 setmanes. L’illa que marcaria un capítol especial a la meva vida m’esperava per sorprendre’m i donar-me una lliçó inesperada. Una lliçó, una experiència, un capítol que encara escric.