Em feien mal els braços de carregar les bosses. Les portes del supermercat es van obrir automàticament i em vaig arrossegar cap a la caixa més propera. Un cop reposades a terra, em vaig treure les ulleres impacientment. Les eixugava amb un mocador de paper, cansada de no veure res durant tot el camí. ‘Al final ha començat a nevar!’, vaig exclamar, confiant en què la introducció metereològica de mig desembre ajudaria a la meva petició.

El noi va assentir somrient. Va mirar de reüll la cua de clients que esperaven el seu torn per pagar, i finalment em va dir si em podia ajudar. ‘Sí, això espero! mira…’

Primer havia pensat d’explicar la veritat: que volia tornar tots els productes de neteja comprats aquell matí. Per què? perquè malauradament no havia de netejar el pis nou, perquè malauradament ja no hi havia pis nou, perquè per un error o desidia comunicativa fora del meu abast em quedava sense la possibilitat de llogar un pis estupendíssim, tot i que brutíssim. M’entens, caixer que cada dia escaneges productes i gent de tota mena darrera el taulell? Què he de fer jo amb una dotzena de baietes, esponges, guants, i ampolles per netejar el bany, la cuina, les humitats, el forn, les taques del sofà i un esprai especial per catifes? El trasllat s’havia abortat. L’operació neteja, també. El gener entre unes parets noves era història. Aquesta història.

‘Doncs sí, mira, el meu nòvio ha comprat exactament les mateixes coses, no ens hem posat d’acord! Ah, la vida de parella, incomunicació. Ja saps què vull dir…’ -el noi de 20 anys em va mirar amb cara de ‘no sé què vols dir, ni m’interessa’. Va assentir de nou i va començar a escanejar els meus productes. Jo vaig somriure a la iaia que esperava el seu torn i què en cap moment va rondinar per haver-me presentat a l’altra banda de la frontera de la caixa. Ella només observava els seus quatre productes. Tots en fila, disposats a la cinta amb el codi de barres correctament encarat: una ampolla d’aigua amb gas i gust de papaia, una xocolatina, la revista de programació de la tele i una capsa d’analgesics marca blanca.

Blip, blip, blip, blip, els productes escanejats desapareixien de les bosses. I a cada blip em sentia més miserable. No sabia què era pitjor: inventar-me un nòvio amb el que no em comunico bé, o acceptar que no tinc pis. Me’n penedia d’haver mentit, quin ridícul intern. La senyora seguia hipnòtitzada amb la seva futura compra, i jo em demanava si seria així en 40 anys. Compraré el TP suec? Potser sí… ara ja sóc una mica lluny de ser com les iaies que van al Cines Verdi. Lluny de distància i lluny de creure que els Verdi sobreviuran a la voracitat comercial i destructiva dels darrers anys a Barcelona. Què sé jo! Potser puc ser una jubilada que va als Cines Rio d’Estocolm. Suava sota la jaqueta d’hivern, i m’encarava cap casa, amb el reemborsament a la butxaca i la mirada fixa a la neu trepitjada.

Els dies van passar, la neu va augmentar el volum dels arbres, de les voreres, de les baranes dels balcons, la foscor va arribar al seu màxim i els rellotges no semblaven tenir cap lògica amb la llum de l’exterior. La meva frustració i tristor es van fondre prou depressa enmig del blanc, i vaig encaixar prou bé el canvi sobtat de plans. Em podia quedar a l’habitació on havia viscut els darrers mesos, i no em quedava al carrer. La S em va dir ‘és clar que et pots quedar, Mireia. Això és casa teva’. En aquell moment vaig plorar molt i m’ho vaig creure. Vaig creure en la seva sinceritat, empatia, amor i generositat. I alguna cosa es va connectar entre les dues, gràcies a la pèrdua d’aquell pis. Aquell dia va ser Nadal per mi. I vaig cel·lebrar que mantenia la meva petita habitació, el meu món, el meu espai i refugi. Em vaig sentir fora de perill. I vaig desitjar cuidar-lo i protegir-lo.

Estava contenta, i mira que no em considero una persona de natura optimista. No crec que la felicitat tingui a veure amb l’optimisme. Sóc més aviat melancòlica i amb tendència a la nostàlgia. No obstant, he anat aprenent a no queixar-me gaire, a encaixar les coses i a intentar veure la part positiva de tot. Intentar-ho, al menys! Quedar-me a l’habitació volia dir pagar menys diners, no haver de patir per un tema econòmic, poder estalviar i tenir temps per llegir, escriure i viure tranquil·la. Un luxe. Sí. I després de tot, poder compartir i conèixer una mica més a la S, que us asseguro que és una dona molt peculiar, i no només perquè menja ‘AfterEight’.

El Nadal amb la familia va anar bé. Un Nadal en tota regla: menjar, parlar, posar-se al dia amb els germans i nebots, trobar-se, riure, agobiar-se de tanta gent, alguna enganxada sense importància, passejades, sol a la terrassa per cagar el tió i el caldo deliciós de la mama, que escalfa l’ànima. Tot com sempre, com ha de ser. Al pan pan, y al vino vino. Sí, i fum fum fum. I no obstant, cada cop tot és més estrany. Tot més fora de lloc. Quan ‘baixo’ intento trobar l’equilibri entre la família, amics i poder fer les meves coses, però és difícil. No dono per tot. I tot és diferent, la meva mirada és diferent. Casa meva és aquí, a Estocolm. La meva vida és aquí.

El T, un amic català que va viure 7 anys a Estocolm i que després va tornar a Barcelona, em deia que arriba el moment del ‘punt de no retorn’. Per ell van ser els 4 anys. Però em sembla molt que començo a sentir els símptomes. Em deia que després de passar un temps a Suècia, tornar a Barcelona és difícil. Trobes a faltar Estocolm i les coses bones d’aquest país, fins i tot el sistema administratiu!, s’exclamava amb una Estrella a la mà, l’últim cop que el vaig veure a Barcelona.

En aquest blog tenim la ‘Teoria del Cartutxo’ i ara, nouveauté, la del ‘Punt de No Retorn’. A vegades m’és difícil parlar del concepte de ‘casa’, de ‘llar’. Molts cops penso que si tingués el meu pis de Barcelona, no em sentiria tan fora de lloc quan baixo. Penso en la llar física, l’espai, la protecció i la seguretat de les parets. Altres moments acabo reduïnt tant el concepte de llar que només el concentro en el meu cos. És la meva llar, l’únic que tenim i que hem de cuidar. Quan un està bé al seu cos, al seu cap, pot viure més facilment a tot arreu, no? A vegades penso això, i després me’n torno al pla físic, a la possessió. Què fa sentir-nos estar a casa?

Els marcs de fotos? Algun objecte antic? Les bicis al portal? Penjar un cartellet a la porta? Per mi, els llibres. I mons pares ho saben i em van fer un fabulós regal de Reis: l’enviament de 2 maletes de llibres. 50 kilos de lletres em van fer tan feliç! Vaig triar-los curosament, escollint els imprescindibles, els que em poden salvar un dia, els que no em canso de rellegir… Alguns diccionaris, poesia, alguns volums d’art, assaig i algun còmic i poca novel·la. Triar és difícil, però ho vaig fer, prometent als altres llibres que tornava a tancar a les capses, que els rescataria en un altre moment. Aquell moment va ser important per mi, com altres cops. Potser més especial, perquè tots sabiem que enviar-me els llibres significa fer ‘llar’, fer ‘casa’, fer ‘futur’ lluny. El que mons pares van fer va ser generós, ple d’amor i sinceritat. Un regal en molts aspectes. Aquell dia va tornar a ser Nadal.

Vaig tornar a casa, contenta, amb el meu regal de Reis. El cap d’any va passar lleuger i sense estridències, amb una meditació que va connectar el traspàs. L’any va començar amb un desig d’estabilitat i de comprensió, de força amb els projectes i de llum en molts aspectes.

El dia de Reis s’acostava. Tot i que havia organitzat els meus llibres, me’n guardava un parell d’embolicats per cel·lebrar el matí de Reis. A la meva família sempre ha estat un dia especial, molt especial. Molt màgic. I ara no descriuré els meus dies de Reis de la infància perquè em sembla impossible descriure tanta felicitat, complicitat, il·lusió i alegria. I tan de bo, estimats lectors, tingueu algun record així per quedar-s’hi atrapat en algun moment de nostàlgia.

Aquest Dia de Reis vaig pensar en cel·lebrar-lo amb amics. Vaig convidar-ne a uns quants, de diferents cercles, confiant en què la trobada podría funcionar. Va ser una mica improvitzat i els vaig convidar a dinar. No els vaig dir res de com celebrem aquest dia i vaig comprar alguns regalets per tots. M’imaginava el moment de fer els paquets, amb dibuixos i cintes de colors, i amb el nom de cada amic escrit en una targeteta. Els apilaria a la meva habitació i observaria la seva cara de sorpresa i de incomprensió. Jo també obriria el meu paquet de llibres i un jersei que em vaig comprar a les rebaixes. La pila i el racó de regals ja estava a la meva imaginació. I somreia pensant en la trobada, en cuinar i preparar-ho tot per passar una estona junts.

Malauradament, el dia 5 van començar les primeres baixes, i el 6 al matí la resta. Uns malalts, els nens malalts, a l’altre que se li queia la paret de casa i algunes històries més que podrien fer ampliar aquest post. En fi, em vaig quedar mirant els paquets en estat de xoc, i al mateix temps, amb una comprensió sorprenent, lluny de la frustració. De debó. Doncs, res, si no poden venir, no poden. No tenia ganes d’emprenyar-me, de posar-me trista o de sentir-me miserable. Era el dia de Reis, i aquí estava jo, amb els meus regals i el meu jersei vermell de Nadal. Vaig obrir els meus dos paquets, i vaig estar molt contenta.

Tenia els dos llibres a les mans i em vaig dirigir a la calaixera on s’alineen els demés. Havia de trobar un lloc bo per aquests dos. El que va començar com un innocent canvi de posició de llibres, va acabar amb un complet canvi de disposició de mobles. Ho vaig canviar tot de cap a peus, vaig ordenar els calaixos, llençar papers, separar roba vella, i vaig ordenar els llibres, que era la prioritat. Qui diu que els llibres no provoquen canvis?! Ai, vaig passar-me hores en tot aquesta transformació, i el resultat va ser excel·lent. La meva habitació és molt millor i no només perquè tinc els llibres a lloc.

Al final va ser com un petit trasllat. Aquell que no vaig tenir. Començava una nova etapa a la meva habitació transformada, acollidora, al meu món. Quants rituals fem, a vegades sense adornar-nos, per ser capaços de començar noves etapes! Dia de Reis, de transició.

Vaig acabar esgotada! El dia havia passat depressa, i no tenia forces per fer el sopar. Una pizza seria perfecte per acabar el dia. Eren les 19.30, i la pizzeria era a punt de tancar, si és que no estava ja amb la porta avall. Vaig sortir correns. La neu era nova i flonja, i els passos s’enfonsaven prou ferms per anar depressa. No se sentia res, només les meves gambades afamades cap al sopar. Quan vaig entrar, les meves ulleres es van entelar per complet i vaig veure l’ombra fantasmagòrica d’un noi que s’aixecava de la taula del racó per endur-se la seva pizza. La resta de cadires estaven cap avall, sobre les taules. Vaig demanar si estaven tancats. I el noi em va dir que estava sol i que ja havia començat a desar-ho tot i a netejar. Però, però! que si no em feia res esperar, me la preparava. Perfecte! Doncs una vegetariana, tack!

Seia a la taula del racó, on encara hi havia el diari del dia, una mica greixós. No es parlava de desfilades de reis, d’incidents amb caramels, de què si en aquest poble el Baltasar és un blanc maquillat o dels jugadors del Barça que porten regals a l’hospital. No hi havia fotos de nens en pijama a punt d’obrir els paquets o pares amb cara de son i resignació. No, estic a Suècia, avui és un dia normal, menys per mi. L’olor a orenga començava a envaïr l’espai quan la porta es va obrir sorollosament. Va entrar una dona panteixant. ‘Heu tancat?’, va dir amb un accent italià que la va delatar a la primera síl·laba. Es va reproduir el mateix diàleg que minuts abans amb mi. Amb la diferència que ella va demanar una pizza Cacciatore, amb el millor accent de la jornada, segurament.

Sense gaires més opcions disponibles al local, es va acostar a la taula lliure, i ens vem saludar. Es va treure la jaqueta amb grans gestos i amb elegància al mateix temps. Després el gorro i la bufanda.  Un cabell llarg i negre va alliberar-se de la roba que el retenia. ‘Quina sort que encara està obert!’, va exclamar en suec. Jo li vaig respondre que sí, que jo havia pensat el mateix, i que som unes dones amb sort. El comentari em va sortir amb naturalitat, al sentir de prop el mediterrani d’aquella dona. Un cop asseguda, es va eixugar les gotes d’aigua i suor de la cara. Tenia els ulls molt grans, verds. I duia la ratlla pintada al voltant dels ulls. Dos cercles verds i negres que traspassaven l’ànima!

Sense gaires dubtes, li vaig preguntar: Ets italiana, no? I a l’explicar que havia estudiat italià 15 anni fa, va començar la seva espontània presentació en napolità. I jo vaig anar preguntant, encuriosida. La R feia 3 anys que vivia a Estocolm. Va venir de visita perquè el seu germà es va casar amb una sueca, i després d’una setmana, va decidir probar sort a una ciutat que la va enamorar. Treballava en el sector turístic tot i que havia estudiat belles arts a Milà. Aprofitava per fer video instal·lacions en el seu temps lliure i participava en diversos col·lectius artístics. Li anava prou bé. Estava contenta malgrat, tu ja saps. El què? L’amore! amica, l’amore!

Ah, l’amore, habibi, kärlek i com li vulguis dir. Vaig riure amb un certo! sortit de l’ànima. Deseguida va continuar: ‘L’amor sempre és allà, en diferents formes, persones, situacions i moments. Però sempre hi ha el moment en què volem més, no? I a vegades no pot ser’. No cal ser Sigmund Freud per veure que aquella italiana tenia ganes de parlar, i jo d’escoltar. Així que amb la pregunta ‘cosa è successo?‘ la història va venir rodada.

La nit de Nadal l’R estava sola, el seu germà i la dona havien marxat a Tenerife en busca de llum i escalfor, un clàssic entre els habitants escandinaus. Molts dels seus amics són de la feina així que no li va semblar mala idea de passar la nit de Nadal en una festa organitzada pel port d’Estocolm, on està afincada l’empresa per la que treballa. Hi va anar sense gaires expectatives, només per passar una estona i que la nit de Nadal passés depressa. No m’agraden aquestes cel·lebracions -em va dir acostant-se i fent morros. Allà vaig veure que m’explicaria alguna cosa molt seva, en primera persona:

‘Em vaig posar un vestit vermell i mitges primes, malgrat el fred d’aquella nit. Tu hi eres a Estocolm? O estaves a Barcelona? A mi m’agrada arreglar-me, faci fred o no. Quan vaig arribar a la festa, hi havia molta gent, molt d’ambient, molt menjar i diferents sales de ball. En fi, és igual, una festa com qualsevol altre. La diferència va ser ell. Ell que em va mirar des de lluny i no va apartar la mirada. Oh my god! No m’ho podeia creure. Un suec que no aparta la mirada quan el mires! Saps què vull dir? Increïble, oi? Doncs ell no la va apartar, és més, el vaig mirar diversos cops i ell la va mantenir. I ens vem somriure.’

Jo m’imaginava aquell tros de dona, amb aquells ulls com fanals, mirant a un suec. La pizza portava el seu nom: la caçadora.

‘Vaig estar parlant amb amics, coneguts, i de tant en quant comprobava que aquell ros seguia mantenint la mirada, sense por. Al final, ell va passar per davant meu com qui no vol la cosa. El vaig aturar, franquejant-lo amb el meu braç, i li vaig dir: Hola, em dic R. Ell, com si ja sabés com em dic, com si ja sabés d’on vinc, què faig, què somio i quin café em prenc, em va dir: Hola, molt de gust i Bon Nadal! Em dic K. I el Nadal no va ser neu, ni fred, ni papers de regal. La seva mirada allargada va ser una explosió de colors i escalfor pel meu cos. Sentia que flotava, malgrat em tingués la mà agafada. Ah, molt increïble, amica. Molt.’

-Vegetarisk pizza!- La meva pizza estava a punt. Però la seva no, així que vaig seure a escoltar la continuació de la seva història. A la R li va fer gràcia que em volgués quedar i va dir: Com és nota que no ets sueca! com ens entenem!. Quina gràcia de dona! Així que, pizza en mà i un prego va ser suficient perquè ella continués.

‘Ah, bella. Vem començar a parlar, com tu i jo, naturalment, amb els ulls clavats. I ens vem explicar la vida, malgrat sentís que ja ho sabia tot d’ell, o que m’era igual saber-ne més. Jo només volia estar allà, amb ell. Res més. Al voltant, la gent ballava, xerrava i menjava. Sentia com l’energia entre els dos era tan forta que no podia respirar. Vem marxar de la festa i passejàvem pel port, amb una complicitat indescriptible! I ens acostàvem, amb les mans agafades, fins que ell va dir mirant-me als ulls i en mig d’un silenci: Has menjat canapés d’espinacs, no? Tens verd a les dents.’

-Noooo! Nej! – vaig cridar rient. Ella anava dient si si si, amica, certissimo. Les dues ploravem de riure.- R! No em pots acabar aquesta història així! Ah! quin retorn a la realitat més dur!

‘És exactament el que li vaig dir jo, bella. I a punt vaig estar de marxar correns. Però vaig començar a riure, tapant-me la boca. Ell també reia i li vaig dir que em sentia molt incòmode tot i que no sabia com recuperar la confiança. Ell va semblar sorprès pel meu dramatisme, i es va disculpar dient que no era la seva intenció. Encara reiem desconcertats fins que li vaig dir: després dels espinacs, com vols que et faci un petó?. I, amica mia, allà vaig ser llesta i ell va respondre com vaig desitjar. I em va fer un petó, i després un altre i després més riures amb els espinacs.’

-Bravissima! – vaig dir aplaudint amb els dits enfarinats- Una història d’amor amb espinacs! Quin bon principi!

‘Sí, així va ser el principi. El principi que ja té un final. Dues setmanes intenses, de connexió, de complicitat, riures, cossos en perfecta harmonia, històries, somnis, secrets i desitjos compartits. T’ho pots creure? Jo vaig pensar que amb ell podria tenir una història. Una història llarga. Em sentia lliure, em sentia jo, sense judicis ni pors, estimant i donant-ho tot. Però no pot ser. En K va marxar ahir, ens vem acomiadar al port. Va pujar al vaixell on treballa i fins d’aquí 6 mesos no torna. Què hem de fer!?’

– Pizza Cacciatore! -la seva pizza en el moment més dramàtic.

La R es va aixecar de seguida, es va començar a vestir i semblava no escoltar tots els potsers que li enumerava. Potser quan torni, potser si us comuniqueu a la distància, potser…

Però la R va ser molt clara: ‘Mireia, aquesta història no és una històra d’un potser. Va ser en majúscules durant 2 setmanes, i ja està. La bellesa del contrast, de les trobades inesperades, de l’amor fugaç, de l’espontanietat. Això va ser, i s’ha acabat. I saps què? després de tot, molt em temo que jo també sóc mariner a terra ferma. Bella, gràcies per aquesta estona. M’ho he passat molt bé.’

Poca cosa podia dir, la R em va fer dos petons, i em va dir: ‘vigila amb els espinacs’. I va desaparèixer, com un animal ferit.

Asseguda i espolsant la farina dels dits, intentava processar la informació que aquell huracà napolità m’havia brindat. Un repicar de plats em va recordar que ja era hora de tancar. Vaig marxar del local amb mitja pizza a la capsa, i la història sencera d’aquesta italiana. Una història explicada amb generositat, màgia i intensitat. La R, la cacciatrice, la caçadora. O potser la presa? El K, el mariner. Un mar endins, l’altre terra enllà. Espinacs pel mig. I tot dins aquest conte, gràcies a un pis que vaig perdre.

Sense cap dubte, aquell Dia de Reis, també va ser especial, també va ser Nadal.