Al Març tenia uns dies lliures i des del gener, vaig començar a pensar com podia marxar. Els destins els tenia clars: Noruega o Islàndia. Cap al Nord que hi falta gent! De seguida que vaig tenir una mica de forces i cap clar, vaig començar a enviar sol·licituts de treball voluntari als dos països, com més amunt millor. A granges de cavalls, vaques, famílies amb nens… Tal i com vaig fer l’hivern en què vaig marxar uns dies a la Lapònia sueca, estava disposada a passar uns dies amb autòctons, veure com viuen, què fan i pensen en un entorn i cultura desconeguts per mi.

Els dies van passar, algunes respostes van arribar, però no hi havia disponibilitat. Sentia que, un cop més, la meva incapacitat de planificar amb antel·lació em feia buscar un pla B. Ja tenia mig hivern passat, el cansament del meu cos era prou evident, i vaig entendre que potser no era el moment per aquest viatge, que potser em mereixia unes vacances ‘reals’ i anar a un hotel, a un Airbnb, fer la turista i descansar. Vaig començar a organitzar una estada a Copenhaguen. Ciutat que m’agrada i que vull explorar més. Vaig pensar que també estaria bé visitar alguns amics de Malmö i descobrir la capital danesa amb temps, el meu ritme i bici, és clar.

Semblava un bon pla, el Pla-Sud. Sí! En aquell moment, estava extra-positiva, inspirada per l’amor. Ah! hi havia un home a la meva vida que va activar el millor de mi. Em feia somriure, riure, viure i veure com feia temps. Ah sí!  Tenia aquell filtre que ens fa més tolerants, oberts, tranquils i empàtics. Em sentia lliure estant amb ell. I la paradoxa era real i genuïna. I els mals, dolors i cansaments no eren tan forts o punyents. Una història que va ser lliure de pors. Feia uns mesos que ens veiem i anàvem coneixent les ombres i llums dels nostres caràcters. I més que volia conèixe’l! Però un dia, a mig sopar i entre sushis per emportar, aquesta història es va acabar.

A dues setmanes de les meves vacances una altra història va començar: l’Ésser Miserable va entrar per la porta. Sense avisar.

En un atac de despit i dramatisme, hauria pogut cridar: què passa amb els homes?! La por a les relacions? La crisi de l’home heterosexual? No m’ho puc creure! Això semblava real! A prendre pel cul les relacions amoroses i tot el que s’hi assembli! Hauria pogut. Però la veritat és que amb ell no vaig poder. Senzillament no volíem el mateix. L’amor també és una qüestió de temps, i ens vem trobar durant un temps, amb entrega i essència. Pam! Impresionant. Tot això que em queda. Tot això que vaig tenir. Però clar, com a éssers miserables que som, quan més tenim, més volem.

Ah, va ser dur. Tant de bó m’hagués trobat a la italiana de la pizzeria per comentar la jugada. Els que em llegiu ho heu patit, i sabeu el mal que fa, la pena i tristor, la frustració de l’ego al no aconseguir el que vols! ah, quines ganes de viure als pronoms, recordant a Neruda. Poesia, inspiració des dels sentiments més pesants i poderosos, dolor al cos i a la ment. Pam! Cap al Sud. Cap al sud dels inferns.

Evidentment, no em trobava gens bé i vaig considerar en anul·lar el meu viatge. El cansament i dolor corporal només van fer que augmentar. Encara no havia confirmat el pis a Airbnb a Copenhaguen i m’esperava a l’últim moment per decidir si m’hi veia en cor. Què faig? Marxo per canviar d’aires? O només ploraré en uns altres aires? Només volia desintegrar-me. O ser un robot. Trencar amb el món. Aïllar-me. O fer-me monja. De clausura.

Vaig recordar els meus estius a Benabarre. Amb la família visitàvem les monges del poble. Cada estiu les anàvem a saludar. Dins de l’edifici, davant de la finestreta de fusta del torn, tocàvem el timbre. Passats uns minuts de silenci i de xiuxiuejos entre la colla, se sentia: ‘Ave María Purísima’, des de l’altre costat de la finestreta. I els estiuejants amb sabatilles Victòria responiem ‘Sin pecado concebida’. Immediatament, el torn començava a girar, grinyolant encarcarat, fins que una clau apareixia. Començava el joc, un joc de pistes amb contrassenyes incomprensibles, espais diferents i normes fora del comú. Anar a la visita sempre em despertava una estranya atracció i temor, uns sentiments que en aquell moment no em podia explicar.

La clau obria la sala d’espera. I allà estava: de punta a punta de la paret, pintada i repintada de negre. Barres paral·leles, entrecreuades, soldades, inflexibles, fredes. Allà, manava poderosa, la reixa. Separant dos mons, dues maneres de viure.

Les esperàvem silenciosos i amb cert nerviosisme a l’ambient. Sempre hi havia algú que feia una broma inapropiada per a l’espai, i els riures s’entretallaven amb l’alerta ‘Va que vénen!’. Tot ressonava en aquella sala de sostres alts, enrajolada, blanca, neta, increïblement fresca tenint en compte les altes temperatures d’agost. A l’altra banda de la reixa s’obria una porta envidrada i aquelles dones uniformades, cobertes de cap a peus, caminaven tranquil·les i joioses, amb una calma que s’apoderava de l’espai. De seguida les preguntes i converses es multiplicàven per repassar l’any. S’acostaven a la reixa i treien la mà. Tenien les mans fines, blanques i fredes. Només la pell arrugada indicava el pas del temps. M’agafaven la maneta amb les seves dues mans i la feien ballar mentre em preguntaven sobre l’escola i les vacances. Jo responia educada i breument, aguantant-me les ganes de preguntar ‘què feu aquí?’. Les mans s’acumulaven i les monges reien entre elles. Aleshores, arribava la temuda frase, la que cada any deien: ‘Ésta será para nosotras…’. Ah! i jo somreia paralitzada, em posava vermella i tothom reia. I no deia res perquè era molt bona nena. Les monges de l’escola m’havien ensenyat que no es pot replicar ni a les monges, ni als adults, ni a ningú. S’ha de ser una bona nena.

Després de la frase, i comprobar que res havia canviat en aquella banda del món, aquella nena només volia sortir correns i agafar la BH i recórrer ‘el camí de les cabres’ fins al capvespre, i atrevir-se a creuar-lo sense llums. No entenia que feien aquelles dones tancades, sense poder banyar-se a la piscina i menjar un Calippo amb la pell estirada de tant de sol i clor. O anar a collir mores i després tocar les granotes de la bassa. O a caminar pels camps segats i veure que la tempesta s’acosta quan ja ets lluny de casa. Podien olorar la pols que s’aixeca quan comença a ploure? Podien veure les estrelles, o possibles ovnis, que travessen el cel de les nits d’estiu? Havien probat de barrejar Coca-Cola, Fanta i sucar ganxitos? No sabia si podien sentir tot això dins d’aquell gran edifici que era el seu petit món.

En aquell de moment de tenebres nòrdiques, aquella frase reclutadora es repetia al meu cap ennuvolat. ‘Ésta será para nosotras…’. Encara em preguntava perquè havien triat aquella vida. Si havia estat per amor, desamor, per confusió o il·luminació. Jo que necessito espiritualitat a la meva vida, puc entendre-ho una mica, però hi ha alguna cosa que em diu: ‘mmm, alguna cosa grinyola si vols tancar-te al món’. I jo volia aïllar-me, tancar-me. Pensava en aquelles dones devotes i en la calma que transmetien, quan vaig rebre un mail. Pim! La campaneta em va fer tornar a la realitat.

M’escrivien d’una de les primeres sol·licituts de voluntariat que vaig enviar al gener. Es disculpaven pel retard de la resposta i m’acceptaven com a treballadora. No m’ho podia creure. Era un dels llocs més increïbles que havia trobat. El cor em bategava depressa, havia de prendre una decisió. Què vull? Què puc? Quant li puc demanar al meu cos en aquest estat?

A una setmana de marxar a Copenhaguen, o de no marxar, una tercera opció es presentava de sorpresa, inesperada. El torn havia girat. La clau era allà. I la vaig agafar. Si havia pogut recórrer ‘el camí de les cabres’ sense llums, també podia fer aquest viatge. Des del sud de l’infern on era, cap al nord, al cercle polar. Marxava a una petita illa noruega.

Engeløya, ‘L’Illa de l’Àngel’, m’esperava. Anava disposada a obrir la porta del desconegut.

-Cròniques Noruegues I-

 

Foto: Vistes de Benabarre, amb el castell al fons.

 

Foto: Mons pares i jo. Estupendos! A destacar: jo amb sabatilles ‘Victoria’ o ‘càmpings franceses’. Les odiava perquè sempre em compraven talles massa petites. Però com era bona nena, no deia res… Carn de monja?

 

Foto: els meus germans i jo. Crec que tots tenim bons records dels estius a Benabarre. Allà tots erem més lliures.

 

Foto: Al portal de casa. Unes portes enllà hi havia l’entrada del convent. I el mur de l’esquerra era el mur que separava el carrer i ‘el camí de les cabres’… El camí on sempre hi havia alguna cosa per explorar!