– Cròniques Noruegues VI –

El meu cos no volia moure’s malgrat la llum que entrava per la finestra, malgrat els plans previstos pel dia, malgrat que mentalment volgués aixecar-me i començar el dia. Ell, el cos, pesava set tonelades i tenia les pestanyes segellades. El despertador va sonar tres cops. I el vaig parar tres cops. Feia dies que no recuperava l’energia malgrat haver dormit cada vespre les hores mínimes. Com la tapa d’un pot de vidre que costa d’obrir, vaig obrir els ulls. Plop. No vaig notar cap alleujament. Cap millora. La llum em cegava i vaig cubrir-me la cara amb els llençols. Allà sota, arraulida, protegida de la llum i el fred, vaig pensar en el que passaria, confiant en què això m’activaria: Avui hi ha eclipse solar, estàs a una latitut immillorable per veure’l i no hi ha núvols. Ets al Cercle Polar en una casa i famíla meravellosa. Va, a la de tres el teu cos s’activarà. Un, dos, tres!… Tres! Tres! Tres… i no res. Res s’activava. Ell, el cos, no volia anar amb mi. El vaig ignorar. A contra cor, o a contra cos, vaig arrossegar-me cap a la cuina. Potser menjar em faria bé.

L’E va venir a saludar-me, remenant la cua de bon dia i la T, la gata sense veu, també va expressar un god morgen silenciós, al seu estil. Ja feia uns dies que em llevaba en aquella casa i tots ens anàvem coneixent. Vaig prepar-me el meu esmorzar noruec, amb el pà que vem fer, i vaig continuar endreçant la cuina. L’F va venir adormida. Ella, que és dona noctura, va començar silenciosa la seva rutina matinal, amb els ulls petits i les galtes vermelles lleugerament amagades per la melena que la protegia d’aquell matí primerenc. Em va preguntar si em trobava bé, i jo vaig respondre que sí, que només estava una mica cansada. No vaig dir res dels dolors i punxades al cos, res de les pestanyes que es volien tancar, res de com em costava respirar o pensar. Creia que em passaria.

Vaig treballar al meu ritme fins que l’eclipse va començar. No estava ennuvolat i les dues estàvem contentes per poder veure’l. L’F tenia una màscara de soldar i el podríem mirar sense cap risc. La màscara era em algún lloc del taller de bricolatge. Aquest espai empolsegat i terra irregular era un niu de desordre organizat, on dotzenes d’eines, materials, objectes a mig construir i projectes avortats s’acumulaven pels racons. Les taules entallaven tot l’espai, que era grandiós. La llum es filtrava per les finestres entelades i omplia de vida totes aquelles fustes, estris, ferros rovellats i capses. L’F voltava amunt i avall, buscant la màscara de soldar. Jo observava l’entorn que certament havia contribuit a què la casa on dormia fos com fos. Del caos en va sortir l’equilibri.

Vaig aprofitar que l’F estava buscant la màscara per trobar una mica de repòs. El sol era prou generós per escalfar-me la cara. Respirava fons: escoltava com regirava capses i obria calaixos. Expirava: tot era de color taronja amb els ulls tancats. Respirava fons: aquella olor em transportava al magatzem de la botiga dels avis on molts cops em feia por entrar.

Obria la porta, encenia el llum que no feia llum, i corria depressa a buscar el tambor de Dixan que la iaia em demanava. Escoltava alguna cosa que es movia més depressa que jo, travessant el passadís només marcat per les capses que s’acumulàven al terra. No arribava a veure res en aquell escenari esmorteït. No podia evitar d’espantar-me per molt que sabés que eren els ratolins que encara no havíen trobat cap trampa mortal o la Mixeta, el nom de qualsevol dels gats que venien i desapareixien de la casa.

Tots fugiem dels altres. Tots corríem del desconegut. Recordava com s’accelerava el cor, envoltada de les ombres d’aquells objectes que esperaven ser comprats.

Hi havia dies que era més valenta i aprofitava aquell espai misteriós pels meus jocs. Les corredisses dels desconeguts no feien tanta por. Fins i tot les esperava encuriosida. Les cares de la por: córrer o confrontar-la. A vegades, algú tancava la porta i el llum sense saber que jo era a dins jugant a naus espacials amb una capsa de cartró. I aquella petita exploradora de mons imaginaris cridava atemorida dins la foscor: que sóc aquíiiiiii!!!

Expirava.

– La tinc! – Va cridar l’F. Vaig obrir els ulls i vaig veure l’F amb la màscara posada. Tot de llumetes l’envoltaven, despres d’haver estat amb els ulls tancats i al sol.

Ja ho teniem tot a punt. Vem buscar la millor ubicació, vem preparar cafè i vem seure a veure l’espectacle. Anàvem intercanviant la màscara i miràvem desafiants la transformació del sol. En alguns moments, amb la cara coberta, tancava els ulls per trobar una mica de descans. Tenia la sensació que el cos se’m desconnectaria en qualsevol moment però l’espectacle a l’exterior seguia, i volia veure’l. Aquest cop el teló baixava, i la llum anava disminuïnt gradualment fins que l’entorn va tenir un filtre irreal. Vaig voler observar de prop tot el que ara ja coneixia amb els colors originals. Vaig passejar amunt i avall, retenint aquella llum que em feia pensar en el sol de mitjanit que vaig viure a Umeå, on el sol no arriba a pondre’s, però sí que baixa durant la nit. L’escenari havia canviat i nosaltres erem els actors sota aquell filtre tènue. El canvi era allà, sense que nosaltres poguéssim fer res. Només observar.

 

El taller de bricolatge, el taller artístic i el galliner és en aquest edifici.

Taller

Llotja de luxe. Bona ubicació al balconet del taller. Al fons, la casa principal.

Cadira

Eclipse total. I la casa de la família.

Eclipse

Cafè en una tassa dels ‘Mumin’ i la meva bufanda favorita. Em fa mal tot però sóc feliç. 

Mir_sol

 

Passat l’eclipse els núvols van cobrir el cel i va començar a nevar de nou. Semblava que havíem tingut una treva metereològica per veure’l. Vem tornar a la feina, i de tant en quan paràvem per prendre un cafè i xerrar una mica. A mi m’agraden les històries i a l’F també, així que les dues teníem corda per estona. Les hores passaven depressa parlant d’art, d’amor, del dia a dia, de projectes, d’aventures i desventures vitals, de cuina, llibres i viatges… L’F em va preguntar sobre les meves experiències com a voluntària. Explicava amb la salseta de la memòria transformadora les anècdotes que vaig viure amb la gent del poblet de la Lapònia sueca on vaig viure, Murjek. Murjek?-va dir ella- Jo hi he estat a Murjek!

Doncs sí, m’havia trobat algú d’una illa perduda del Cercle Polar noruec que havia estat a un poblet perdut de la Lapònia sueca. Només puc dir, i permeteu-me no anar amb floritures: ‘Dios los cría y ellos se juntan’.

L’F tenia 12 anys quan els seus pares van enviar-la per primer cop a passar uns dies amb els seus avis. La seva àvia era de Murjek i molts estius els passaven a Suècia. L’F va fer el llarg trajecte en tren fins a la petita estació on teòricament l’esperàven els seus avis. Va sortir del vagó i allà no hi havia res, ni ningú. Només bosc. Mirava el caminet que es dibuixava davant seu, i pensava en la possibilitat d’anar-hi. Tenia por, perquè els valents també tenen por, però no veia cap altra possibilitat. Va decidir anar cap al camí quan va sentir ‘Ep, tu!’. Era el maquinista del tren que va acompanyar-la cap a la locomotora. Després de vorejar-la va veure els seus avis! Havia sortit per la porta equivocada i estaven a l’altra banda del tren aturat.

-No et pots creure l’alegria que vaig tenir al veure’ls! Pensava que estava perduda al mig del no-res!- em deia. I tant que m’ho podia creure! la mateixa alegria que vaig tenir al veure-la arribar després dels llargs minuts d’espera al petit port d’Engeløya. Reiem d’aquestes casualitats i de com petit pot arribar a ser aquest món.

La llar de foc necessitava més llenya després de les hores passades entre xerrades, cuinar i feinejar. Estava tan esgotada! M’hauria agradat continuar la vetllada, però no podia. L’F em va preguntar si em trobava bé. I jo li vaig respondre que només estava cansada. Molt cansada. Davant del seu silenci, vaig creure necessari justificar-me: sóc una dona diurna, al vespre el meu cos es desconnecta, el fred i la manca de llum m’afecten, els canvis d’aquests dies, les caminades, sempre tinc dolors musculars… De nou, tenia 150 raons que podien justificar el cansament. Tanmateix, per l’F no van ser suficients i va respondre: jo crec que això no és normal. De seguida vaig dir que sí, que això era normal. Que sóc una mica iaia, que em canso de seguida i que sempre m’ho he de prendre en calma. És normal F, és així.

Amb aquesta afirmació i poca més energia per justificar que vaig a dormir d’hora i que fins i tot les pestanyes em fan mal, vaig començar a fer via cap al llit. L’E va venir remenant la cua, tenia ganes de sortir. Després de la nevada, el vespre era fred i clar i vaig anar a mirar el cel uns minuts. L’E corria contenta, mirant al terra. Jo caminava lentament, al límit de les meves forces, amb el cap amunt. La Via Làctea era una bufanda per les estrelles… Quin silenci. Només sentia els meus pensaments, que voltaven una mica tristos, per no poder aprofitar més estona amb la família. De sobte, l’horitzó va començar a il·luminar-se. Vaig dubtar un moment: darrera el turó hi ha un poble? No, per res. Això no és contaminació lumínica. Allà darrera no hi ha cases… Aquesta llum només pot ser ella. La claror anava fent-se més intensa i virava a rosa. Ja no hi havia dubte que l’espectacle començava i tenia un nom: Aurora.

Vaig obrir els ulls tant com vaig poder, i fins i tot vaig caminar cap al fum de colors que tenyia l’horitzó, pensant que allà continuaria tot. Però, ai innocent! Aquesta cerimònia mereix tota la volta celestial! La llum es va fondre, ja no podia veure l’ombra del turó que es dibuixava amb la claror, ara tot era negre i fosc. Mirava ansiosa per tot arreu.

On ets? No marxis! No em deixis! No pots deixar-me ara! Allò que havia vist era massa preciós. L’ambició per veure la bellesa de la natura em va fer quedar i esperar.

T’espero, va, vine. Els minuts passaven i no podia creure que allò que havia començat ja hagués acabat. Semblava tan poderós i invencible. Per què s’havia acabat? Amb els ulls mirant el cel, em movia curosa entre la foscor i la neu verge fins que unes línies verdes van començar a crèixer entre les estrelles. Les línies s’anàven allargant i inflant, cremant sobre mi, que tremolava de fred i d’incredulitat. Aquell foc verd anava augmentant, i disminuint com un acordió sense música. Semblava impossible veure tot aquell moviment i que no hi hagués cap so. Només sentia la meva respiració sota la bufanda, una respiració d’enamorada. No tenia cap pensament que m’allunyés d’aquella dansa. La cortina de color va començar a moure’s horitzontalment, pentinant tot el cel de verd. Després, més raigs de llum van despertar-se en altres parts del cel, fuetejant el llenç de rosa i taronja. Era imprevisible, no sabia on mirar. Tenia la sensació que allà dalt hi havia un tècnic de llums fent una improvisada sessió catàrtica. El cel va bullir de colors durant una estona, no sé quanta, el temps suficient perquè el baf es congelés a la bufanda i als cabells que s’escapaven de la gorra i la caputxa. Tenia les llàgrimes i el somriure congelat. Es possible viure tanta Bellesa?

Vaig anar a dormir, mirant un darrer moment per la finestra, per si algun fum de color s’aixecava per l’horitzó. El meu cos pesava 9 tonelades i les pestanyes imantades s’havien tancat alleugerides, després de tantes hores anant a contra cos. El cap processava entre somnis les imatges del dia, que flotaven entre tons pàlids del matí i tons fluorescents de la nit. Quina coral del colors i bellesa!

De cop, una ombra espessa va començar a eclipsar aquelles imatges. Es van anar perdent fins que el verd va ser gris i després negre. Tot es va fondre sota aquella negror. I allà dins la foscor, caminava adolorida i cega. Cap a on anava? No hi havia colors ni llums ni esplendors. Tot era fosc en un espai desconegut i silenciós. Només una frase es repetia al somni de l’eclipsi paralitzant: això no és normal…

 

 

 

————–

Estimats i estimades! Si algú no va llegir la meva estada a la Lapònia sueca, aquí començava l’aventura: Aventures a la Lapònia

A la foto: casa del poblet de Murjek, on vaig estar-hi com a voluntaria.

Murjec