Havia quedat a les 18h per anar a sopar i anava ben justa de temps. Darrerament em costa calcular el temps i acabo corrent amunt i avall per arribar a l’hora. Vaig arribar a l’estació de metro i la megafonia, que cada cop entenc millor, deia que hi havia retards. Arribava tard. Ara ja no hi havia dubte. Les meves pulsacions baixaven poc a poc. Només podia esperar el metro i respirar fons.

Caminava per l’andana quan, a uns metres devant meu, vaig veure un noi que duia una bossa on s’hi podia llegir: ‘Jo també programo circ’, en català. Sense pensar-ho i de manera totalment natural m’hi acosto i li dic: ‘Tu programes circ? Mira què bé!’. Ell sorprès, em respon: ‘No parlo anglès’ (en anglès). Estava clar que l’havia deixat KO als 2 segons! Quina confusió lingüística! Quin greu! Em vaig disculpar en suec i li vaig dir que li havia parlat en català després de veure la bossa. Vaig intentar justificar ràpidament la meva reacció, i m’anava allunyant una mica perquè em feia por que l’hagués violentat molt; us recordo que sóc a Suècia, i que més d’un cop m’he trobat en embolics per les meves reaccions espontànies o xerrades casuals que a Barcelona no tindrien la menor importància.

Però ell no semblava espantat, només sorprès. Després de disculpar-me, fins i tot em va dir que li semblava molt bé la meva espontanietat. I va continuar explicant-me que la bossa era de quan va estar a Tàrrega. Jo al·lucinant! Tàrrega? La majoria de gent ha estat a Barcelona, però no a Tàrrega. I llavors em va explicar que hi havia estat per la Fira de Teatre. Hombre! i com a artista a la companyia de circ a on treballa. Hombre! Es va apressar a puntualitzar que no fa circ clàssic. I ja m’ho imaginava, venint d’un suec i havent estat a Tàrrega com a actor.

El tren encara no arribava, i em va explicar una mica més del seus projectes a la companyia, de l’escola de circ i de la seva passió per la feina. Jo me l’escoltava atenta i anava sentint tota l’energia que m’enviava amb el seu discurs. M’anava nodrint del seu entusiasme i alegria. També es va interessar per mi, i jo vaig explicar el què qui com de la meva vida sueca en un discurs que gairebé em sé de memòria però que inexplicablement verbalitzo d’una manera diferent. Com m’agrada el joc de la paraula!

El metro va arribar i vem seure plegats impacients per continuar la conversa que va derivar a temes comuns com la dansa, l’acroioga i la mentalitat de vida. Tot plegat molt intens al llarg d’unes parades de la línia verda del sud d’Estocolm. Per descomptat sabia que en algún moment ell o jo sortiria del vagó, i no vaig voler perdre l’oportunitat de conèixer millor aquest home. Vaig creure oportú de presentar-me: ‘Per cert, em dic Mireia’. I ell em va dir el seu nom mentre encaixavem les mans amb complicitat. I ens vem intercanviar el telèfon i el Facebook. Aleshores vaig poder veure que teniem un ‘amic’ en comú, en F! Doncs quina alegria. En F és un noi que vaig conèixer l’any passat breument. Treballavem plegats però no en el mateix departament, així que no vaig poder conèixe’l gaire. Només vaig poder saber que era un tipus interessant, divertit i amb una creativitat impressionant. Va marxar de Suècia i he seguit els passos de la companyia de teatre a la que participa. Gent amb molt de talent.

Així que l’R i jo ens asseguràvem el tiro per tornar-nos a veure. Jo li vaig dir que anava a sopar i ell em va respondre que anava a veure el seu germà però que després aniria a una festa de la que ja n’havia sentit a parlar. Em va convidar a trobar-nos a la festa i continuar amb la conversa que prometia molt. Aquell vespre no tenia plans més enllà del sopar, així que vem quedar. Quan va sortir del metro ens vem fer una abraçada i ens vem dir un arreveure convençut.

Ah! trobada inesperada, interessant i inspiradora. I amb barba. Ah! si, estimats lectors, i és que en R és guapo. O té alguna cosa que em va enamorar.

Vaig anar a sopar i després cap a la festa. En aquesta festa es recaudaven fons pels inmigrants il·legals a la ciutat i hi participaven molts dj’s, músics, hi havia recitals de poesia i altres activitats en un ambient molt obert, relaxat, alternatiu i amb gent de tota mena. I allà estava jo, amb el meu cap explorador i curiós, observant i emmagatzemant imatges. En R va aparèixer tot content de veure’m! amb una franquesa i naturalitat que em van encisar. Em va presentar els seus amics i coneguts de la festa. I em preguntàven si jo feia circ, dansa o teatre, o què feia al mundillo del escenari. I jo em presentava com a torera, consumidora artística, i filòloga en el més estricte sentit de la paraula. La combinació de gent va ser la bomba, i les converses eren del més animades. De seguida vaig veure que els amics del R semblaven molt joves. EREN molt joves… tenien 24 anys! marededéusenyor! Més de 10 anys de diferència ens separàven.

En R no semblava tan jove. Ni molt menys. Les barbes enganyen! tota mare hauria d’advertir a les seves filles -i fills- dels homes amb barba. Fins a quin punt una barba pot confondre. Ah! la vie! quants cops em fa somriure.

Renunciar a una possibilitat romàntica amb en R no va ser terrible. Estava tan contenta d’haver-lo trobat i poder compartir un temps amb ell i la seva gent! En R i jo vem continuar parlant animadament de projectes personals, de viatges, de paisatges que hem vist i viscut, de somnis i fracassos. De la vida! També vem estar escoltant els magnífics concerts i ballant una molt bona estona. Quina bona energia! Quin fart de riure amb en R i els amics, ballant com ens donava la gana, sense pors ni judicics, donant-ho tot a cada pas i a cada nota. Suant i sentint-nos vius, vius, vius!

Passades unes hores, jo no donava per més i els observava: acròbates, ballarins, hiphoperos, tangueros seguien movent el seu cos amb gràcia i diligència, regalant la força increïble que es despren quan el cos i la ment estan connectats. Quina bellesa!

Al final vem marxar cap al metro, tots estàvem cansats i contents per la bona estona a la festa. Ells parlàven de l’entrenament del dia següent i de què potser podria anar un dia a fer acrobàcies amb ells. Ah! com em va agradar que m’incloguéren als seus plans, ni que fos per uns segons, em veia volant de l’esquena d’un als braços de l’altre, i més que una fantasia romàntica era una imatge d’extrema llibertat! Volar és llibertat. Ni que sigui per uns segons.

Quan ens vem acomiadar al metro, ens vem donar les gràcies per aquella nit fabulosa. Asseguda al metro, encara sentia l’energia de tota aquella gent al meu voltant. Pensava en l’R i com va enamorar la Mireia de 24 anys que hi ha en mi. Potser perquè aquella Mireia joveneta no va ser lliure, aquella nit va poder sortir, ballar, enamorar-se i somriure sense les pors de fa anys. Aquella nit, una part de mi va fer les paus amb el passat. Com vaig sentir-me jove! i gran al mateix temps!

El temps passa inexorable. Tempus fugit. Però seguim sentint, experimentant, observant i vivint! Seguim enamorant-nos cada dia: d’una mirada, d’un gest, d’un objecte, d’una cançó, d’una olor, d’un paisatge o, fins i tot, d’algú per unes hores! I el meu cor batega i balla a cada moment, a punt per què la vida m’enamori, un cop més. Va!

 

A qualsevol lloc poden passar coses interessants! Al metro, també.