– Cròniques Noruegues V –

A la casa d’Engeløya no hi havia cap cortina. L’F m’havia dit que durant l’hivern no calia protegir-se de cap raig de llum ni veí despistat que pogués haver. Bàsicament perquè no hi ha ni llum ni veïns. Sembla ser que durant l’estiu, quan el sol mai s’amaga, no els molesta gens. ‘Després de mesos de foscor, qualsevol raig de llum és benvingut’, em deia l’F. Puc entendre les ganes de llum però no sé com s’ho fan per dormir. A l’estiu d’Estocolm, no tenim sol de mitjanit. El sol marxa durant unes horetes, és fa bastant fosc, i cap a les dues torna a sortir i els ocells canten en una mitjanit assolellada. A casa tinc dues cortines i dormo amb antifaç. Sinó, el meu cos comença a despertar-se quan la llum entra a l’habitació.

Encara recordo el primer cop que vaig trepitjar Escandinàvia: Estava a Copenhague. Vaig passar tot el dia amunt i avall en bici explorant la ciutat. Vaig anar a dormir bastant tard, cansadíssima després d’haver-me enamorat de la ciutat. Vaig posar el despertador al meu mòbil Nokia 3410 i el vaig apagar, que no m’agrada dormir amb el telèfon encès. A les 8 començaria el meu segon dia a la capital danesa. Vaig adormir-me de seguida fins que unes hores després havia acabat la son. Estava totalment desperta, activa i amb forces. Encara no havia sonat el despertador però l’habitació de disseny nòrdic genuí estava completament il·luminada. L’alarma sonaria en qualsevol moment. Després de voltar una mica al sofà-llit, i veient que no tenia son, vaig llevar-me. Miro el rellotge de mà: les 4. Hauria d’haver canviat la pila al Swatch. Miro per la finestra. Ningú pel carrer. Quina ciutat més tranquil·la, ni cotxes, ni gent, ni soroll… I segueixo la meva rutina matinal. Dutxa i esmorzar. A la cuina, mentre el pà es feia a la torradora, vaig veure l’hora del forn. Les 4:25. Què? Un altre rellotge que no funciona? Mmm… una idea es torrava al meu cap. Vaig tornar a mirar al carrer. Ningú. El rellotge de mà: les 4:27. I finalment vaig engegar el mòbil. Efectivament, eren les 4:28. Novatada! Doncs sí, pots haver llegit sobre aquest fenòmen, t’ho poden explicar, però no hi ha res com viure-ho. Allà estava jo, a punt per començar el dia, amb les torrades i el cap fumejant. Palplantada a la cuina, processant les hores, la llum i les forces que tenia. No em quadrava res. Vaig fer un control Z de tot el que havia començat i vaig estirar-me al llit, amb els ulls oberts com plats. No tenia son. Però no sabia ben bé què fer! Surto, marxo? Però he de dormir! Reia al·lucinada i amb una mica de vergonya. Esperava que l’A, el noi que m’allotjava, no m’hagués sentit! Al final, em vaig posar un mocador als ulls i vaig conseguir adormir-me fins que l’alarma del Nokia va sonar. Ara sí, a l’hora que tocava per la llum que hi havia.

Allà a Noruega no va ser l’estrepitosa sintonia d’un mòbil de principis del 2000 el que em va despertar. Va ser la llum de mitjans de Març amb uns acords molt delicats i suaus. Bo i estirada podia veure l’exterior. La imatge estava lleugerament deformada per la irregularitat dels vidres antics. Veia els arbres i l’aigua. El mar de Noruega em saludava. Hei! God morgen.

La casa estava completament adormida. Quan vaig començar a moure’m, l’E -la gossa-, va venir de seguida, contenta de què algú a la casa estigués a punt per jugar. Vaig mirar de reüll la resta de les habitacions comuns, que prenien una nova dimensió amb la llum. No em podia creure que era allà, caminant de puntetes per aquella fabulosa casa que prometia tanta inspiració. A la cuina no podia deixar de mirar per la finestra. Es veia el petit port de l’àrea, on els veïns tenen algunes embarcacions d’esbarjo i alguns pescadors també hi treballen. I feia sol!

Finestra de l’habitació i la de la cuina. Mai he rentat els plats amb tanta alegria. Quan dic ‘Feia sol’ vol dir el que veieu a les fotos. Hi ha llum i núvols. Però si es veu una mica de sol, ja ens donem per satisfets. Vida escandinava.

Finestres

Em vaig preparar l’esmorzar. Podia fer servir el que volgués. I vaig triar un esmorzar clàssic Noruec: torrades amb mantega, formatge Gjeitost, una mica de melmelada de gerds i un pessic de sal. Quina delicia! Aquest formatge i combinació ja la coneixia gràcies a uns amics noruecs. És un formatge molt i molt popular, se’n diu que és el formatge nacional! Està fet de llet de vaca i cabra i té un gust dolç, com de caramel fos. Deliciós! Torrades, un cafè i allà em teniu de cara a la finestra, contemplant l’espectacle del despertar del dia. Poc a poc l’escenari s’animava.

Abans de començar a treballar vaig sortir a fer una passejada. Era d’hora i tenia ganes de respirar el matí Noruec. L’E va sortir correns, com si fos el primer dia que veiés aquell entorn. Jo no corria però feia com ella, mirar amunt i avall, olorar, moure’m cap aquí, canviar la direcció, escoltar, tocar els arbres. Què és això? me’n hi vaig. I allò? me’n hi vaig. Passejava pels voltants de la casa, a prop de l’aigua transparent. Quin silenci! no se sentia res, només l’E caminant lleugera per les pedres, ensumant. Al voltant, hi havia molts arbres despullats. També molts arbustos i herbes aixafades pel vestit de neu que han carregat durant mesos.

El paisatge era fantàstic malgrat estigués en un moment de canvi. Ja no era hivern, ni tampoc primavera. Estàvem en aquell moment de transició on se sent que la vida està latent darrera els colors ocres i bruns. La primavera bategava entre les branques nues quan vaig dir en veu alta: No es ni chicha ni limoná.

Sí! quin poc virtuosisme! Que poc refinada davant d’aquest plató. Probablement era el primer cop que algú deia aquestes paraules en aquell paratge. Què voleu? hi ha moments en què la bellesa és tan inabastable que una es queda sense paraules o amb pocs recursos lingüístics. Han passat cinc mesos perquè hagi començat a escriure les Cròniques. Estimats lectors, hi ha molt a processar.

Vaig tornar cap a casa, a punt per començar la meva jornada laboral arreglant els armaris. Passada una estona va venir l’F, contenta com un gínjol. Mira quin sol! Hem de sortir!. Jo li comento que ja havia sortit a fer un vol i que estava amb els armaris, que potser podríem sortir més tard. Però ella va insistir en que havíem de sortir abans no fes mal temps, i que faria la feina una altra estona.

El concepte d’haver de sortir quan fa bon temps m’ha costat tres anys a processar. En general, sempre intento fer el que tinc planejat independentment del temps que faci. A Suècia he après a fer coses malgrat el mal temps. He anat a una barbacoa plovent o he quedat amb els amics en un dia de tempesta de neu, a -15º. Si has quedat, s’hi va perquè mai sabem quan tindrem bon temps per fer coses. El que em costa més és quan fa bon temps. Aquest estiu ha estat el primer any en què m’he estressat quan ha fet sol. Hòstia! fa sol i avui volia escriure o tinc reservada la rentadora! No pot ser. He de sortir, agafar la bici, fer un picnic, veure als amics, prendre el sol, banyar-me al llac, anar a menjar a una terrassa… Si fa bon temps, has d’aprofitar l’avinentesa i recol·lectar sol i llum. És igual si ja no tens roba interior neta, és igual si tens entrades pel cine, és igual que sigui l’últim dia per fer la declaració de la renta o que hagis reservat la sauna de la comunitat de veïns. Has de sortir. El sol és prioritat màxima. L’astre rei mana. Doncs mira, digue’m anàrquica, a vegades senzillament no puc o no vull sortir només perquè hi ha sol. Us confessaré, no ho digueu a cap suec, que vaig acabar les Cròniques IV en un dia de sol i 25º. Pecat mortal! però la lletra és la lletra.

El sol lluïa a Engeløya i l’F, l’E i jo vem sortir a passejar sense més dilació. Vem estar caminant per les muntanyes del voltant, baixant cap a la vora del mar, travessant aiguamolls gelats, pujols despullats d’arbres i boscos atapeïts. L’E ens acompanyava tota l’estona, queixalant un pal i amb ganes d’explorar. En aquelles hores vaig poder veure el microcosmos d’aquella fabulosa illa.

I allà em teniu, amb la boca oberta per tanta bellesa i per poder agafar més aire. No podia seguir el ritme de l’F, que caminava confiada i sense esforç per aquelles muntanyes que eren seves. Ella estava a la seva natura, ella era natura.

Els núvols s’acostaven amenaçadors, i va començar a ploure amb ganes. Em vaig posar la caputxa sense recordar que hi havia acumulat una pila de petxines, closques i pedres enfangades que van tornar a terra. Ja erem molt lluny de casa per fer marxa enrera. L’F va proposar de seguir per la península per la que anàvem per poder arribar abans. Vem continuar caminant caminant, fins i tot quan l’aigua es va convertir en neu i quan la neu es va convertir en granissada. Podia sentir la seva cadència. Amb el cap tapat s’amplificava el so dels moviments, de la respiració i del tamborí de gel sobre mi. Tota l’orquestra al cap, amenitzada per l’olor de mar que tota la recol·lecció va deixar-me de record.

01

03

El paisatge es transformava a cada pas i cop de vent. Caminàvem per la costa on la neu es barrejava amb la sorra i les algues vermelles que s’acumulaven al terra. Estava trasbalsada. Que poc familiar era la combinació mar, platja i neu. Al meu cervell li costava processar. Veia el turquesa de l’aigua, però no era el Mediterrani. No. El sol no escalfava i les petxines s’erosionaven pel gel. No podia trobar el comfort del que ja coneixes. Però la incomoditat anava acompanyada per la fascinació d’un escenari nou, d’un capítol per començar.

02

La tempesta va continuar durant una bona estona per després escampar i deixar un polsim de neu arreu. Lagom. Vem arribar a casa i l’F no va dubtar a començar a fer el dinar mentre jo em canviava tota la roba molla i prenia una dutxa per treure l’olor de musclos del cap. Em feia mal tot el cos, estava tan cansada! I al mateix temps meravellada pel que havia vist. No feia ni 24 hores que havia arribat a Noruega i ja n’estava enamorada.

Així mateix li vaig dir a l’F mentre dinàvem. Com el temps encara s’aguantava, va proposar-me una sortida de tarda. Vaig quedar-me en silenci, pensant. I em va sortir de l’ànima: ‘Això és impossible. No puc!’ Vaig continuar explicant amb molta normalitat que notava que havia fet un esforç sobrehumà per seguir el seu ritme. Notava que el meu cos em demanava seure, jeure, descansar. Per molt que desitgés sortir a explorar, havia de descansar. Em quedava molt poca energia per la resta del dia. Havia de prioritzar les meves tasques en relació a l’energia restant, especialment si havia de treballar les hores pactades. Em semblava impossible sortir a caminar, tornar, treballar i encara aguantar abans d’anar a dormir, és a dir, sopar i relax.

La meva seguretat i discurs de la meva resposta va sorprendre a l’F que va ser molt comprensiva i va respectar que necessités descansar. Així que després de dinar vaig fer una migdiada que se’m va fer curta. No va ser reparadora. Hagués dormit la resta del dia! I m’emprenyava veure’m així, tenint tot allò per descobrir, i la feina per fer. Vaig estar treballant les meves hores, al meu ritme, marcat pel cansament i somnolència. A estones sortia a jugar amb l’E. Li llençava la pilota i ella anava amunt i avall. Jo esperava que la seva energia es contagiés però això no va passar. El cansament anava en augment.

Abans de preparar el sopar, i amb una nevada de fons, l’F va proposar de fer pà. No només n’és una experta, sinó que ha fet del procès de preparació del pà l’objecte del seu art en els seus documentals, instal·lacions i tallers. Destaca la importancia del pà com a element de cohesió social. N’observa la fermentació, el canvi de textures, la transformació. I sobretot subratlla la importancia del llevat com a element viu, amb tots els microorganismes que fan possible el canvi. M’ensenyava molt orgullosa el llevat d’orígen rus que faríem servir, que és molt vell i s’ha anat reproduïnt i estenent arreu del món i dels anys. No era ni molt menys el primer cop que feia pà, però el primer en observar-lo molt de prop i des d’una altra perspectiva gràcies als seus comentaris. L’F feia anar la massa i les explicacions amb molta passió i afecte. Quina força que tenia, i quina traça! Amb les galtes vermelles i el cabell recollit en una cua anava amassant sense parar i a ritme constant. I la cua es movia d’un costat a l’altra, deixant entreveure dotzenes de cabells blans camuflats entre els rossos i brillants. Ah! quina meravella! Aquell pà estava fet amb amor.

pa

Vem anar fornejant els pans durant la resta d’un vespre ennuvolat i de baixes temperatures. Aquella nit les aurores tampoc es podrien veure. Ens vem dedicar a xerrar vora el forn, controlant els pans que es transformaven generosos. En vem fer molts perquè l’F volia guardar-ne al congelador. ‘S’ha de ser previsor!’, em deia. I jo intentava imaginar-me com ha de ser viure aquí en ple hivern, on la neu s’acumula a cada racó i l’aïllament s’accentua. L’F m’explicava que és dur, i que s’ha d’estar preparat per tot! per si marxa la llum, especialment. Estufes de llenya, llenya tallada, transformadors, i moltes patates, cebes i gra al rebost. Avui en dia l’aïllament total rarament passa. Les carreteres es netegen molt i tothom té cotxe. El que es fa més dur, em deia, és la poca comunicació entre el veïnat. La sociabilització es veu afectada a l’hivern. No em sorprenia. Si ja passa a Estocolm, què no ha de passar a una illa perduda del cercle polar!

És per això que s’intenta enfortir els llaços amb la comunitat de veïns. Procuren col·laborar el màxim possible i comparteixen i intenten mantenir viva la comunicació. L’F contribueix fent classes d’art per a grans i petits. Cada dimarts ve la furgoneta que porta els nens de l’illa a fer les classes. M’explicava com n’és d’important de participar i ser part de la comunitat, tot i que a vegades sigui difícil. ‘Pensa que hi ha gent que no ha sortit mai de l’illa!’. Tot i que m’ho deia molt respectuosa, podia entendre que alguns temes o enfocaments no eren possibles de compartir amb segons qui. Ells viatgen molt per feina i han passat períodes llargs al extranger. A vegades ho troben a faltar. També és per això els agrada tenir voluntaris a casa, que poden portar noves visions i obren canals nous. Cada cert temps, marxen a algun lloc i troben nous estímuls. Sempre va bé canviar d’aires, no?

Els pans creixien i la meva curiositat també augmentava. Em semblava veure un respectuós equilibri entre tradició i modernitat, entre camp i ciutat, entre art i pragmatisme. Volia saber-ne més però ja era tard per mi. No m’aguantava dreta i vaig anar a dormir. L’F encara volia mirar-se uns dissenys que estava fent i que jo també hi hauria de treballar en algun moment. Ella que és nocturna s’havia activat amb la nit i les històries. Per mi que sóc diurna, les històries m’havien acompanyat a la desconnexió.

M’estirava i notava cada centímetre del meu cos, bategant, com si hagués anat despullada tot el dia i el meu cos hagués absorvit cada mil·límetre d’herba, cada floc de neu, cada carícia del vent o cada silenci escoltat. Tancava els ulls i podía veure com les imatges del dia i les paraules escoltades fluctuaven suaument cap a la capsa d’històries o de camí al racó dels bons records. Les imatges es van convertir en cortines de colors que em gronxaven cap al son més profund. Aquella particular aurora de pensaments tancava el meu dia i deixava tot aquell material fermentant. Tot aquell llevat ha anat creixent i reproduïnt-se dins el meu cap. I porto mesos amassant, amb les galtes vermelles i els cabells blancs, també. La massa mare la tinc, i és noruega. Només falta buscar els millors ingredients, i combinar-los amb cura i delicadesa. Cada massa és única i el forn està en marxa. Molt aviat, la pròxima fornada.