La setmana passada vaig fer la meva primera classe particular de francès. La veritat és que no hi anava molt animada. L’empresa per la que treballo és bastant caòtica i funciona telemàticament, a distància: l’entrevista la vaig fer per Skype, el contracte el vaig descarregar a casa, el vaig firmar, escanejar i enviar, la fitxa de l’alumne està a la plataforma online… Si tot això funcionés correctament, estaria molt bé, però no ha funcionat gaire i abans de la meva primera classe van haver entrebancs de tota mena que vaig haver de gestionar finalment per telèfon amb els ‘coordinadors’ que estan a Malmö i el seu accent complicat.

El fet que cobrés una misèria tampoc ajudava a anar-hi amb molta energia. S’hi va sumar l’estranya situació (que encara no entenc) que la noia a la que anava a fer la classe ja tenia una altra professora de francès d’una altra empresa, però l’empresa on m’han contractat els devia 2 hores de classe. Total: que anava a fer una classe, sense cap possibilitat de continuitat. Però com ja m’havia compromès amb la família, hi vaig anar.

Vaig mirar-me la fitxa de l’alumne. B: noia de 13 anys, vegetariana, tímida i reservada. Desmotivada en general. Grans dificultats en el francès. Excel·lent anglès. Necessita ajuda en el francès escrit i parlat. Estupendo, una adolescent en tota regla. A veure com me’n surto d’aquesta, vaig pensar.

Quan vaig arribar a casa la B, a les 17.30, ja era negre nit, plovia i em penedia de no haver sopat abans de la classe. La panxa començaria a fer soroll en qualsevol moment… Vaig trucar a la porta i dos gossos van començar a lladrar una particular benvinguda. La C, la mare de la B, va obrir la porta amb una rialla franca i sincera i em va fer entrar al rebedor on hi havia la B. Després de saludar-nos, ens vem dirigir al menjador. Jo esperava seure a la taula del menjador, però ens vem quedar de peu xerrant amb la B, que m’explicava animadament que havia d’escriure una petita escena en francès que passés en una botiga de roba. La seva mare, mentrestant, voltava pel menjador, posant mill als ocells que piulaven en una gran gàbia blanca en un xamfrà del menjador o picant amb un dit el vidre de la peixera i dient ‘hej, hej’.

La B i jo anavem fent la petita escena, ara ja assegudes al sofà. Tenia un accent molt bo! i té una gran capacitat per les llengües. Crec que només li falta una mica de confiança. La classe la feiem en suec, anglès, francès. El seu suec-adolescent era bastant peculiar, però el vaig poder comprendre força bé. A IKEA tinc algunes companyes jovenetes que tenen el mateix deix, així que no em va agafar de nou! menys mal.

Després vem estar parlant: jo de primeres en francès i ella responent com podia. Al principi deia ‘ah, no t’entenc!’, però després d’una estona es va relaxar i feia el possible per comunicar-se. Per mi això ja és un èxit. Bravo! Très bien! Potser sóc una profe molt permissiva. O potser entenc molt bé el què és viure sense entendre el que et diuen i el confort que es té quan algú t’anima en la llengua que estàs aprenent: jättebra!

La B és una gran lectora i vem poder parlar d’alguns llibres que les dues hem llegit. La meva experiència a la llibreria, a la secció infantil-juvenil, va ser de gran ajuda aquella tarda! però com estic desactualitzada la B em va apuntar uns quants llibres. I jo li vaig recomanar alguns clàssics de ciència ficció. Si cola, cola.

El temps passava de pressa, la mare voltava pel menjador, observant-nos dissimuladament. Els gossos peluts la seguient amunt i avall. I a fora el xàfec havia parat. Era l’hora de marxar. La meva primera i última classe amb la B havia acabat. Les dues lamentaven l’estranya situació d’aquesta classe de prova sense futur i em deien que em recomanarien perquè la classe havia anat molt bé. Ens ho vem passar bé, la veritat. I jo em vaig acomiadar amb un Bonne chance! Lycka till! sincer. Bona sort!

La C va insistir a acompanyar-me a la parada del bus. De camí vem comentar la classe i vaig remarcar el talent de la B per les llengües. La mare m’ho confirmava i afegia que també fa classes de ball. A mi també m’agrada molt ballar i, especialment des què visc a Suècia, el ball està tenint més i més espai. Un espai que no només es queda a les parets de casa, un espai que s’amplia quan vaig a ballar a casa d’amics, a les discoteques, al grup de meditació…

Cada cop hi ha més espais on ballar i expressar-me amb el cos, on no hi ha verbs per conjugar, ni fonètica per aprendre, ni gramàtica per estudiar. El ball és un altre llenguatge.

La mare de la B, afirmava i compartia els meus comentaris plens d’entusiame sobre ballar i les llengües. I em va dir que ella parlava el suec, el danès, l’anglès i una mica d’àrab. ‘Només una mica’, va recalcar. Li vaig preguntar encuriosida com és que parlava l’àrab i em va mirar uns segons amb un mig somriure, va mirar la pantalla de la marquesina que indicava el temps d’espera del bus 112 i em va explicar la seva història.

El seu ex era d’Iraq i des del primer moment que es van veure es van sentir atrets l’un per l’altre de manera magnètica. Ell no parlava el suec o l’anglès, però s’entenien. La C em deia que inexplicablement es miraven als ulls i cadascú parlava la seva llengua i podíen comprendre quines eren les necessitats i el que volia expresar l’altre. La C m’ho deia amb els ulls plorosos, molt emocionada. Ah, el llenguatge de l’amor! que dic. I ella movia el cap afirmant, mentre li queien les llagrimes. Li vaig agafar les mans, i em va dir que feia dos mesos que s’havien separat.

Sembla ser que la família d’ell no l’acceptava com a dona, per temes religiosos. Ell és musulmà i l’arrelament familiar era molt fort. Malgrat feia dos anys que vivien plegats, les tensions familiars des d’Iraq eren massa fortes i desgastants. I la C va començar a patir per la salut del seu home, que lluitava per trobar la confirmació de la seva família d’orígen i formar una família a Suècia.

Al final van decidir deixar-ho, i ell se’n va tornar al seu país. La C deia emocionada que s’envien fotos de la lluna plena, i que és feliç mirant el mateix astre que el seu estimat i pensant en el temps que han viscut junts. Malgrat jo no sóc una dona romàntica, em va tocar la fibra. Escoltava atenta com concloïa la història: havia afegit el nom de Julieta al document d’identitat i també s’havia tatuat la paraula ‘habibi’ en àrab al braç, que significa amor. M’ensenyava el braç, contenta i satisfeta de l’allargada tipografia. El meu bus arribava, i com si ens coneguessim de tota la vida, ens vem fer una abraçada, ens vem donar les gràcies per aquella estona i ens vem desitjar sort.

Asseguda al bus, digeria aquella tarda inesperada, en la que vaig rebre generosament somriures, històries, imatges de la vida quotidiana d’aquella família. Què fràgil és la línia de la realitat i la ficció! Una tarda de finals de conte i de llenguatges que viuen al cap, al cos, al cor i a l’ànima. Una tarda per recordar, i escriure. Salut i habibi per tots!

Dies després d’aquesta història, una companya de feina posava la seva música al departament, i va sonar aquesta cançó d’amor! Un súper hit als països àrabs. Habibi!