Vivint al Poble Suec, podria haver parlat molt d’Eurovision.

Podria haver dit que és un esdeveniment seguit, valorat i respectat. Que la final és com una final de la Champions, que s’acaben les existències de patates xips, cervesa i coca-cola dels supermercats, que tothom sap el dia que hi ha programa especial d’Eurovision, que hi ha molts programes especials i que, sense excepció, tothom coneix la cançó que s’hi presenta.

Sí, podria donar dades més o menys acurades i contrastades del que en resum és: una moguda de la que fa mesos se’n parla.

No faré cap comentari de la final, que vaig ignorar in-intencionadament fins que vaig arribar a casa i em vaig trobar amb la casa envaïda d’eurofans sueques, 5 bosses de patates ja consumides, restes de gelat sense lactosa i sorolls estridents provinents del menjador.

Després d’entendre que no podria dormir, que els taps per les orelles no ajudarien a mitigar el volum de decibels televisats, vaig decidir fer-me unes crispetes i participar en l’experiment sociològic que és viure a Suècia quan la final d’Eurovision passa a Estocolm. Que no sigui dit. Jo m’integro. I mira, no vaig sortir a ballar una sessió tecno a un club increïble perquè estava massa cansada, però vaig ballar la cançó del Justin Timberlake en pijama.

Però com us deia, no vull parlar de la final, sinó de la semifinal, on va haver una actuació de dansa presentada per un dels coreògrafs més valorats de Suècia: Benke Rydman. L’espectacle es diu ‘The grey people’, la gent grisa, i captura el drama dels refugiats. Entre tanta purpurina, jocs de llums, decibels desbordats, banderes i dubtosos desitjos de comunió, l’espectacle va ser un recordatori del que realment està passant a les nostres costes i fronteres. Aquest espectacle és el millor del que he vist enguany a Eurovision. Una perla enmig del plàstic flourescent.

Aquí us el deixo, no cal dir res més, mireu-lo. Val la pena, de veritat.

Aquest post s’ha publicat prèviament al Facebook del Poble Suec! https://www.facebook.com/poblesuec/