Avui he sortit a passejar a prop de casa. Fa un sol extraordinari i tenim 18º. Toca fotosíntesi, m’he dit de bon matí.

Pel camí, m’he creuat a un avi que estava assegut a un banc. Ens hem mirat i l’he saludat ‘Hej!’. Ell m’ha respòs sorprès i seriós. He continuat el camí, observant com els boscos comencen a vestir-se de verd i escoltant el xivarri de les aus que ja han tornat al llac on fa uns mesos patinava.

De tornada, m’he tornat a trobar al senyor que ara caminava xino-xano amb els 2 bastons de muntanya que tots els avis fan servir a Suècia. Ens acostàvem i li he dit hola de nou: ‘Hej igen!’. I ‘pam’, amb un moviment ràpid m’ha parat el camí amb el bastó i m’ha dit ‘Hola… què et conec jo a tu?’.

Aquesta frase m’ha fet pensar que la sento molt quan vaig a Sant Vicenç i saludo a gent que potser fa anys que no ens hem vist i no em reconeix. Si és gent gran, jo responc: ‘Sóc la petita de la Rosa Mª de Cal Torres’. Avui no podia dir això, evidentment. I la conversa ha anat així:

-No, no ens coneixem.
-Ah, com m’has saludat, m’he quedat pensant a veure qui eres i no t’ubicava -m’ha dit una mica atabalat-.
-Doncs, no t’amoïnis que no em coneixes, però m’agrada saludar. I especialment si no hi ha ningú a 500 metres a la rodona… Em sembla ridícul no fer-ho. No?
-Estupendo, doncs a mi també m’agrada, però avui en dia no es fa molt. És una llàstima.
-Ho hem de posar de moda! -que li dic jo-.

El senyor ha rigut i s’ha quedat pensarós uns segons.
Com a bona caçadora d’històries, de seguida he sabut que en vindria una i m’he esperat uns segons:

-Sí, doncs sí que fa bon temps… De fet, estava assegut al banc des de fa molta estona perquè esperava que vingués una persona, però avui no ha vingut… -ha dit gratant el terra amb el bastó-.
-Ah… Però havieu quedat? Qui és?
-No! I ara. És una senyora amb la que passejo de tan en quant.
-Ah, i perquè no li truques?
-No! No la vull molestar.
-I qui diu que la molestis?
-És que és la germana d’un amic -m’ha dit com si això ho expliqués tot-.
-I què?
-Doncs que no vull que el meu amic s’incomodi perquè la vull veure. És una amic del barri, de tota la vida. Mai havia coincidit gaire amb sa germana, que va marxar d’Estocolm de joveneta i durant força temps. Però últimament ens hem anat trobant de casualitat unes quantes vegades i doncs, què t’he de dir, és molt agradable. Caminem al mateix ritme i ens agrada fer el mateix camí. Per això l’espero aquí, perquè sé que aquest camí és el que li agrada fer. I si podem caminar una estona junts, doncs és maco.

Jo escoltava atenta. L’avi ha girat el cap amb la mà de visera, per optimitzar la distància de visió, però no hi havia novetats. Ningú més pel voltant.

-Caminar al mateix ritme i pel mateix camí és important. No passa gaire sovint això! Truca-li.
-No no, ha de ser ella que faci el pas. Que vingui, o que em truqui ella.
-Però, què és el pitjor que pot passar? Que et digui ‘No, gràcies’. Si tu vols veure-la, li dius. Potser ella està pensant el mateix a l’altra punta del camí!
-Sí, potser sí que tens raó…

Ens hem quedat en silenci, contemplant el llac i els ocells que ballaven esverats. L’avi ha girat el cap a banda i banda, controlant un cop més el camí, i m’ha fet un parell de copets a l’espatlla amb el bastó.

-Bé doncs, arreveure i ara si et veig ja podré dir que et conec.
-Sí, i tant! Adéu i bona sort! Confio en què us trobeu o feu el possible per trobar-vos pel camí.
-Ah bandida! -que m’ha dit amb un somriure-.

I cadascú ha continuat el seu camí.
Una trobada inesperada, i una història d’una trobada esperada.
La primavera és aquí, per totes les edats. A caminar s’ha dit!

 

Foto: molta gent no hi ha, no…

13178716_1144564518927894_8865129935550604712_n

Aquesta història s’ha publicat prèviament al Facebook del Poble Suec. Ja l’has visitat? Parlo molt del temps que fa! :) https://www.facebook.com/poblesuec/

‪#‎poblesuec‬