– Cròniques Noruegues III –

Vaig arribar al ‘Sentrum’ en 20 minuts. El centre que també era el port. Les gavines voltaven i xisclaven pel cel sense núvols de Bodø. Quina sort! El sol brillava i desfeia les restes de neu de l’hivern que ja semblava passat. Malgrat l’alçada a la que es troba del mapa, aquesta àrea no és especialment freda. Les temperatures són més moderades gràcies a la geografia de la zona. Pel que sembla, uns quilòmetres més endins del país, les temperatures i les precipitacions són més extremes. Com a la Lapònia sueca, on vaig viure els -38º. Aquest cop anava amb la seguretat que no se’m congelarien els mocs!

Els màstils dels barcos es perfilaven a l’horitzó. Ballaven suaument, alineats i coordinats. Quina benvinguda! Takk! Ja arribava al port! Quina imatge més fabulosa, més de casa, més propera. Com més gran em faig, més necessito tenir aigua a prop. El mar, els llacs, rius… El mar em fa pensar en el nostre Mediterrani, en totes les seves cares, incloses les menys amables: des del Mediterrani paradisíac de Formentera, passant pel de Gavà i la música dels veïns de tovallola, fins al de la Barceloneta a primera hora del matí, amb els meus estimats iaios marrons. Sempre el mateix mar.

bodo

 

L’olor a sal era intensa, i no em podia creure que el sol escalfés. Va ser una molt bona rebuda que em va donar forces per l’encàrrec que la mare de la casa, l’F, em va demanar. Havia d’anar a la botiga oriental a comprar quatre coses. Vaig anar preguntant fins arribar-hi. Jo preguntava en suec i ells em responien en noruec. Aquestes petites interaccions em confirmaven el que m’havien dit: que els noruecs i suecs es poden entendre. També em van dir que els noruecs ho tenen més fàcil per entendre el suec que a l’inversa. Això ja m’ho trobaria…

Aquell microcosmos asiàtic amb cartells en noruec i altres llengües orientals va ser una prova de foc. Havia de trobar unes llaunes de pèsols amb wasabi i algunes verdures fresques. Al final vaig preguntar però no vaig entendre gaire les indicacions de la mestressa, que s’explicava immòbil darrera el taulell. L’accent oriental dels treballadors de la botiga va dificultar la meva bàsica comprensió del noruec. Al final va sortir del raconet on penjaven centenars de bosses de plàstic rosa pàlid que ocupaven tota la paret. Va caminar graciosa cap a una prestatgeria del fons on s’apilaven sacs d’espècies de colors i va agafar unes llaunes. Missió complerta.

Anar a un supermercat quan estàs de viatge, és una gran experiència. Allà t’hi trobes a gent del barri, hi ha productes que desconeixes, amb colors, formes i marques desconegudes, diferents preus, moneda. M’agrada veure quins productes es destaquen, veure les interaccions dels compradors i els treballadors: si xerren, si es saluden. Quins graus de cordialitat o de proximitat hi ha… En aquest cas, la pregunta que em feia després de fer la compra és ‘com ha arribat aquesta senyora a aquest racó de món? Quina història té?’.

Potser va passar que al país asiàtic on vivien, la seva filla va conèixer un noruec ben plantat que era de vacances, escapant-se del llarg i fosc hivern escandinau. Es van enamorar bojament i després de prometre’s coses que mai s’havien imaginat que prometrien, van venir a viure a Noruega, amb la llum encegadora de l’amor. Passats uns hiverns, 2 nens i cent vuitanta-tres aurores boreals, la filla va insistir a sa mare de venir a viure a Bodø. La volia tenir a prop, especialment després de la mort inesperada del seu pare en aquell maleït vaixell pesquer que va ser la seva vida, i la seva mort…

Rondava amb les meves històries al cap i els pèsols a la motxilla quan la vaig veure de lluny. S’acostava a la meva direcció. Era una visió? Era un fantasma? No, era una monja. Aquella dona de negre anava per la mateixa vorera, ens creuaríem en breu. Esta será para nosotras. Esta será para nosotras… Agafava les nanses de la motxilla com si aquells pèsols amb wasabi fóssin els últims del món, i intentava caminar amb seguretat. Pam! ens creuem, ens mirem, em somriu, somric i ric. Sí! anava en direcció contraria a aquella monja amb bigoti. Uns segons van ser suficients per sentir el poder de saber que ets al lloc que toca, que no vull ser monja ni havia d’anar al convent i aïllar-me. Me’n anava a una illa del cercle polar. Sí, estaria aïllada. Però sense monges.

Amb els deliris del triomf absurd contra una monja noruega vaig passejar per la ciutat de Bodø i vaig fer cap a la sala d’espera del port. Allà, una dotzena de persones xerrava animadament amb el del costat. Una imatge molt diferent de la freda Estocolm, on la gent fa cua a la parada del bus, mirant el móbil i evitant qualsevol contacte. Era evident que gran part es coneixien entre ells. Alguns se saludaven amb entusiasme, i altres amb la proximitat d’haver-se vist el dia anterior. Algunes iaies xiuxiuejaven i feien mitja sense mirar a l’interlocutor. La majoria portava bosses grans, amb menjar. Semblava que la gent de les illes venia a ciutat a proveir.

 

També m’agrada visitar cementiris, llibreries i biblioteques. Tot són gustos. Aquí la flamant biblioteca de Bodø.

biblio

 

Va arribar l’hora d’embarcar, i ens dirigiem desordenadament cap a l’entrada del vaixell. Sentia l’olor a benzina i em transportava al moment en què el meu pare omplia el dipòsit del R12 groc mostassa abans de fer el trajecte cap a Benabarre. Quina pudor! no ho podia suportar, però sabia que era el preu a pagar per marxar de vacances. Posar benzina era fer quilòmetres, començar l’estiu i l’aventura. En aquella època només volia arribar, i el trajecte se’m feia llarg en aquell cotxe atapeït de germans, trastos, bicis, tupperwares i el gos, el Chelín, passejant per les cames de tots.

Ara gaudeixo del moment de transició entre l’origen i el destí. Moltes coses han canviat però aquella olor a benzina va estimular el sentiment d’aventura com quan era petita. Pujava al barco! cap al destí final! El meu cansament en aquelles alçades del viatge era gran, i vaig escarxofar-me preparada per les més de dues hores de viatge en el mar de Noruega. La llum començava a minvar, però encara vaig poder observar durant una bona estona la costa que vorejàvem. Tot el que havia vist des de l’aire m’ho trobava ara de cara, només separats pels grans finestrals. Com si veiés un documental, allà estaven les muntanyes altes, rocoses, negres només tacades de neu, l’aigua turquesa encara ens envoltava i el paisatge es transformava ràpidament, amb els altibaixos geològics. Els edificis dels poblets costers s’apinyaven entre les altes muntanyes, i les llums de les cases eren les úniques senyals humanes entre tanta natura. Que bé! -que vaig pensar-.

finestra

01

La llum del sol va desaparèixer i em va saber greu no poder contemplar durant més estona aquell espectacle, però el cansament i la digestió de tanta bellesa em reclamaven descansar. El brunzit i el moviment constant del vaixell van gronxar-me fins a endinsar-me a un profund i reparador son. Ni la xerrameca dels veïns, ni l’olor de frankfurt i salmó van distreure’m d’aquella dormida que em va fer tan de bé.

Entre somnis vaig sentir la musiqueta que anunciava la meva parada. Vaig obrir els ulls. Alguna cosa havia canviat. Em sentia més lleugera, podia respirar millor, crec que vaig deixar enrere l’Ésser Miserable. El vaig deixar a l’altre costa. El Caront versió noruega m’havia portat a un altre món.

A Engeløya vem baixar cinc persones. Ja era negre nit, i tres cotxes s’esperaven amb les llums enceses en aquell petit port amb tres fanals. Les cinc persones van pujar als cotxes i es van allunyar. Els cotxes i el barco s’allunyaven cap a la foscor, i jo m’esperava sota la llum d’aquells fanals, mirant al meu voltant, escoltant la remor de l’aigua moguda pel barco i pensant: ‘On és l’F? Hauria d’estar aquí…’

En aquell moment, l’Ésser Miserable hagués dit: Mireia estàs a una illa perduda del Cercle Polar Noruec, no t’han vingut a buscar tal i com estava pactat, no tens cobertura, estàs esgotada, fa 15 hores que vas sortir de casa, i t’has creuat una monja amb bigoti. Vols fer el favor de marxar de vacances i pagar-te un hotel tot inclòs?!

Però no, l’Ésser Miserable el vaig deixar enrere, no podia parlar-me. Passats uns minuts, al mig d’un silenci increïble, on res es movia, vaig dir en veu alta ‘potser necessito un pla B’. Les paraules van ressonar en aquell petit port costaner noruec. Me’n sortiria. Segur. Res podia anar malament, després de tot, ja havia arribat a l’Illa de l’Àngel.

 

 

Port d’Engeløya. Un dels tres fanals del port. El vaixell marxa. Adjø!

port_engeloya